Una mina al jardí de casa?
L’evidència científica al voltant de l’emergència climàtica ha portat al consens mundial –escèptics a banda– que cal descarbonitzar l’economia; en altres paraules, deixar de cremar minerals fòssils. De manera més o menys ambiciosa, els països estan apostant per noves fonts d’energia renovable i per una mobilitat sostenible que ens hauria d’anar alliberant a poc a poc del petroli. Aquesta és la part de la història més coneguda. La que es coneix menys és que per fer la transició necessitem recursos minerals per a les bateries, els aerogeneradors o les plaques fotovoltaiques que plantegen molts interrogants. D’entrada s’ha de dir que, en alguns casos com en les anomenades terres rares, l’or verd és un grup de set elements amb propietats molt valuoses però poc coneguts i això està alimentant un seguit d’especulacions més o menys intencionades. Es diu que es troba en poca concentració, que cal molta energia i aigua per separar-lo, que ve acompanyat de material radioactiu i que n’hi ha poc al planeta. També es diu el contrari. En tot cas, desperta certs dubtes sobre la sostenibilitat de la suposada economia neta.
No menys rellevant és el nou mapa mundial de poders que s’està dibuixant al voltant dels nous recursos terrestres. S’estan forjant noves aliances comercials i emergeix una nova geopolítica, que té la Xina com a gran potència global perquè controla l’extracció i el processament d’aquests elements i, en general, tota la cadena de valor. És a les seves mans tallar el subministrament d’algunes matèries que necessitem per a la nova tecnologia, una part de la qual s’utilitza amb finalitats militars, no ho oblidem. També pot fer apujar preus i condicionar el mercat al seu interès. Europa no vol dependre d’un sol país de manera determinant: ha après la lliçó del gas rus. I una de les palanques que té és produir més al continent: obrir mines i refinar més aquí. Però això ens posa davant del mirall. Fa temps que vam decidir mirar cap a una altra banda i externalitzar tot allò que contamina i fa nosa, sense deixar de consumir el que fan altres. Que no és just és una evidència, però és que també té conseqüències, perquè ens fa vulnerables.