Ja n’hi ha prou d’autolesió nacional

Diu Vicenç Villatoro en una entrevista recent que li fa Joan Safont a Vilaweb arran de la seva nova novel·la, Urgell, la febre de l’aigua, que la gestió del fracàs es converteix en la gestió de la culpa. I que això va valer tant en el fracàs inicial del canal d’Urgell, que ell relata, com en la derrota republicana a la Guerra Civil espanyola, i que ara és el que passa a la via independentista. Però, assenyala, no es pot confondre la culpa amb la causa del fracàs. Té tota la raó. I és que un dels obstacles més greus que té l’independentisme ara mateix per recuperar l’alè és que ha quedat encallat en la gestió de la culpa més que no pas en ocupar-se de l’anàlisi del fracàs per poder preparar amb èxit, quan arribi, el nou embat amb l’Estat. El refrany diu que “la culpa la té el manxaire”, que vol dir que sempre es carrega sobre qui és més feble. I és el que hem fet aquí, en voler carregar la culpa de tot plegat sobre nosaltres mateixos, inclosos els que hi van posar el coll, amb els treballs des de l’elaboració teòrica fins a l’organització més pràctica, inclosos els que estan pendents de judicis i els que es van passar anys a la presó o que encara són a l’exili. Al capdavall, el veritable culpable del fracàs de la gestió de l’endemà de l’1-O fou un Estat repressor que va aplicar –amb l’acord del PP i el PSOE– l’article 155 de la seva Constitució per assaltar les institucions democràtiques catalanes.

Certament, cal analitzar bé els errors de càlcul, les precipitacions o les tebiors dels qui havien de reaccionar políticament al resultat de l’1-O. Els qui van forçar el referèndum abans de tenir la certesa que després se’n podria administrar el resultat, es van equivocar. Els qui no pensàvem que l’Estat, en el marc de la Unió Europea, s’atreviria a intervenir un parlament i un govern democràtics, vam ser uns ingenus. Potser les coses haurien anat d’una altra manera –però no sabem quina– si en lloc d’acceptar la intervenció autoritària de les institucions democràtiques s’hi hagués mostrat resistència: els diputats tancats al Parlament, el govern legítim encarant-se amb els administradors vinguts de Madrid o els partits independentistes no reconeixent la legitimitat de la convocatòria d’eleccions del 21-D i no presentant-s’hi...

Però tot això no són ‘culpes’, en el sentit que no són pas la causa del fracàs. Fins i tot, l’acusació que “s’anava de catxa” tampoc em sembla que assenyali una culpa. En una negociació política –o comercial, o la que sigui–, simular que es té més força de la que objectivament es té, no és un error. Pot sortir bé o malament, però forma part de l’exhibició de força necessària per aconseguir el propòsit. I és cert que no es va aconseguir la independència de Catalunya, però, vist el que anem sabent, qui estava realment convençut que la podíem aconseguir era el mateix Estat espanyol. Si és que el nostre govern anava de catxa, l’adversari estava convençut que hi anàvem seriosament, i això va ser un mèrit, no una feblesa.

És per això que aquesta guerra d’atribució sistemàtica de culpes dins de l’independentisme actual, del que està organitzat en la societat civil contra el que és a les institucions polítiques i viceversa, del partit al govern contra el que és a l’oposició i viceversa, del que corre per les xarxes amb una agressivitat gairebé criminal junt amb determinats opinadors –o opiniatres– contra tot el que es mou, no ens acosta pas a l’anàlisi dels errors ni a la seva correcció. En canvi, es menystenen i oculten tots els grans èxits, totes les demostracions de coratge, tota la intel·ligència que es va ser capaç de mobilitzar, totes les complicitats que un dia van portar tan i tan lluny.

Ja seria hora, doncs, d’entendre que aquesta lluita caïnita és també el resultat directe de la repressió. Que ens en fa còmplices. En alguns casos, la virulència de la confrontació interna gairebé fa sospitar que no estigui dirigida pels mateixos repressors. Ara tots els focus estan posats en la dita “policia patriòtica” i en la guerra judicial. Però les guerres també es guanyen i es perden creant estats d’opinió, i l’agror que podem llegir a les xarxes i certes posicions tertulianes fan pensar que potser no són tan internes i sinceres com semblen i que podrien estar dirigides i patrocinades per l’adversari. M’agradaria pensar que ja som al final d’aquest període nefast de gairebé set anys d’autolesió nacional i que l’independentisme serà capaç de reiniciar una nova etapa constructiva. N’hi ha indicis. Estiguem atents.