La toxicitat de Feijóo

Fa uns anys s’havia creat la llegenda política que Alberto Núñez Feijóo, el president de la Xunta, era l’esperança blanca de la dreta civilitzada, la que va representar Josep Piqué, del qual es deia que podria militar a Convergència. Però de sobte, aterrat Feijóo al carrer Génova, l’aparent tarannà serè i conciliador es va convertir en absolutista i radical, començant per la negació de la legitimitat del president Pedro Sánchez per haver accedit a La Moncloa com a conseqüència de l’obligada dimissió de Mariano Rajoy. Però una vegada Pedro Sánchez ha sigut escollit a les urnes, Feijóo li segueix negant la legitimitat, fins i tot quan en les darreres eleccions el PSOE obté menys vots que el PP però, gràcies a la seva política de pactes, Sánchez aconsegueix ratificar-se com a president del govern. Però ara Feijóo ha anat més lluny, ara el que és il·legítim és el Congrés dels Diputats, on resideix la sobirania popular. O sigui que segons Feijóo “il·legítims” ho són tots els diputats, inclosos els del PP, Feijóo el primer. Però no content de negar legitimitat al Congrés, afirma que la legitimitat democràtica és al Senat, on el PP té majoria absoluta; un Senat, tot sigui dit, que vista l’experiència no sabem exactament per a què serveix. Més ben dit, sabem que va servir després de l’1-O per aplicar l’article 155, o sigui per intervenir la Generalitat. Així estem, i la toxicitat de Feijóo acaba envaint-ho tot com els microplàstics a les platges de Galícia. El darrer element tòxic del PP és el portaveu al Congrés, Miguel Tellado, sobre el qual el portaveu socialista Patxi López ha dit: “Echamos de menos a Cuca Gamarra.”