El nom sí que fa la cosa

Ja seria hora que d’una vegada a la política catalana les coses es tornessin a dir pel seu nom. Des del fiasco de la fictícia declaració d’independència de l’octubre del 2017 –la pantomima dels dies 10 i 27–, el país ha deixat de tenir partits i dirigents polítics independentistes, i malgrat això a les forces protagonistes d’aquella ensulsiada –sobretot ERC i JxCat, aquesta com a hereva del PDeCAT, però també la CUP– se les continua definint com a tals. Per què? A qui beneficia fer veure i creure que hi continua havent formacions independentistes quan la realitat és una altra? A qui volen enganyar?

Concedint-los a totes el benefici del dubte que abans del Primer d’Octubre ho haguessin estat, per convicció o per necessitat, el cas és que a partir d’aquell dia van deixar de ser-ho i, tot i així, elles mateixes han sigut les primeres de mantenir la denominació. Els mitjans de comunicació, tots els actors de l’stablishment català i espanyol, fins i tot els adversaris més recalcitrants, han participat activament en la comèdia i els han continuat considerant partits independentistes. I aquesta és la situació actual, en què ERC, JxCat i la CUP passen per independentistes tot i ser només forces polítiques autonomistes o, com se les coneix des que el 2012 es va posar en marxa el procés català, processistes.

És ben legítim que JxCat i ERC –de la CUP cal esperar a veure què en surt de la refundació– hagin optat per tornar a la senda de l’autonomisme un cop s’ha constatat el fracàs de les apostes respectives per la independència. Res a dir-hi. Però el problema no és aquest, el problema és que es presenten com el que no són. Deu ser que temen quedar-se sense la parròquia que van arreplegar precisament els anys del procés sobiranista, entre el 2012 i el 2017, i que a les últimes conteses electorals –les municipals del maig i les espanyoles del juliol del 2023– els va començar a abandonar i que a les pròximes –les europees del juny d’aquest 2024 i les catalanes del febrer del 2025– ho continuarà fent a la vista de la seva incapacitat per reaccionar.

I és que ells ja han fet els seus càlculs per continuar tirant de la rifeta com han fet fins ara. Enterrada definitivament qualsevol opció d’independència durant uns quants anys –si no unes quantes generacions–, l’amnistia pactada amb el PSOE els ha de permetre tornar a fer vida política normal –amb permís, és clar, de la caverna espanyola, que els la farà gruar a base de bé–, que vol dir, entre altres coses, presentar-se a les eleccions. És el que JxCat té clar que farà Carles Puigdemont com a candidat a la presidència de la Generalitat –amb Josep Rull i Jaume Giró, i potser Artur Mas i tot, a la recambra per si de cas–, on es veuria les cares amb Pere Aragonès, que s’ha afanyat a anunciar que repetirà com a presidenciable, no fos que a algú de fora, però sobretot de dins, no li quedés clar. A JxCat i ERC, tanmateix, aquesta vegada no els sortirien els números per governar plegats com en anteriors ocasions i s’haurien d’espavilar per mirar que el guanyador a les urnes el 2025 –ara tot indica que serà el PSC– els accepti de comparsa a fi i efecte de no quedar despenjats del tot.

Fent-se passar per independentistes, en tot cas, als partits catalans els ha anat bé per desmobilitzar el moviment popular a favor de la independència que l’1 i el 3 d’octubre del 2017 els va desbordar completament, per fer creure que ara no hi ha una majoria que hi doni suport i que, per tant, no hi ha les condicions perquè pugui tirar endavant i és hora de plegar veles, per enredar la gent, en definitiva. Els va bé per disfressar una realitat segons la qual no és el moviment independentista el que ha anat de baixa, sinó que són ells els que l’han deixat penjat. Als seus adversaris també els va bé, uns com el PSOE per fer veure que han domesticat l’independentisme i altres com el PP d’Alberto Núñez Feijóo per demonitzar Pedro Sánchez pels pactes amb els malignes d’ERC i JxCat.

En aquest escenari, moviments com el de la formació de Carles Puigdemont d’abraçar el debat sobre l’expulsió d’immigrants delinqüents multireincidents que fins ara només feia servir l’Aliança Catalana de Sílvia Orriols, demostren la por que fa que altres partits puguin pescar en el viver de l’independentisme que han deixat desatès i passar-los pel damunt. Això és el que més temen JxCat i ERC, perquè, a diferència del que diu la dita, el nom sí que fa la cosa.