Si no t’agrada, passa més temps a casa

Una mare li diu a una altra, a la porta d’una escola: “Ja no sé com dir-li que no ho faci més, que a casa no li ho consentim, però ella fa el que li surt dels ovaris.” Es refereix a com una de les dues àvies –no capto si la paterna o la materna– està malcriant el net, i per tant, el fill de la dona que aparenta tenir un cabreig monumental. Jo trobo meravellós que els avis eduquin els nets (ergo malcriïn, en la majoria de casos) com els vingui de gust, fins i tot passant per sobre de les directrius rebudes. Recentment, un portal d’informació sanitària fet per periodistes especialitzats en la matèria es preguntava, o més aviat ens preguntava, què passa quan els avis no respecten la teva forma de criar. Tinc claríssima la resposta: si no t’agrada, paga’t una cangur i li detalles una per una les regles que ha de seguir, o passa més temps a casa. La gran quantitat d’avis i àvies que hi ha explotats pels fills i filles durant l’època de criança –no en conec cap que presti el servei a canvi d’una remuneració– es pot constatar qualsevol migdia a la sortida d’una escola. Els hem creat una sèrie d’obligacions diàries, hem decidit per ells com ha de ser la seva jubilació, els hem afegit esgotament a la seva vida, com per a sobre venir amb exigències i estirar-los les orelles perquè discrepem dels seus mètodes educatius. El que hem de fer tots els que requerim l’ajut dels avis per tirar endavant els fills és besar per allà on trepitgen i no perdre ni un segon a contradir-los. A mi, que els meus pares els concedeixin tots els capricis, m’ha estalviat un milió de discussions i m’ha dut a tenir uns fills que toleren el no per resposta. I a la primera. Sobretot d’ençà que van descobrir que si la mare els negava l’antull, ja hi havia l’àvia per satisfer-los.