Catalunya, una potència

Per allò de les dobles o triples militàncies, l’independentisme i els socis del Barça estan emocionalment units en les circumstàncies. Tots dos tenen una capacitat tan sorprenent com única de passar de creure’s tocar el cel a voler estripar el carnet en un no res, en qüestió de segons, sense que hi hagi possibilitat intermèdia de fer una transició suau pel camí. La lluita és a tot o res. En aquesta muntanya russa contínua, ara mateix el cicle dels uns i els altres és clarament de baixada, el que els porta a anatematitzar Xavi perquè no ha trobat la tecla de l’equip, Puigdemont per pactar amb un partit espanyol i ERC perquè, senzillament, maldir dels republicans ja s’ha convertit en rutina per a segons qui.

Des que el món és món, però, s’ha instituït una figura, la de l’autoritat, perquè en circumstàncies així assumeixi la responsabilitat delegada de posar les coses a lloc i, enmig de la rauxa, imprimir seny. De petits els mestres feien aquesta tasca i, amb la data de la jubilació ja parpellejant en l’agenda, són altres els qui assumeixen aquesta mena de paper de far social. Com ara jutges o policies. Justament els mateixos que ara ens interpel·len a elevar l’autoestima com a país a partir del moment que ens equiparen com una primeríssima potència de la geopolítica mundial. Perquè què serem, si no, si el 2018 el mateix govern rus ja va contactar amb l’independentisme català per fer-li saber els seus plans d’envair Ucraïna, uns quants anys després? Tant li fa que el jutge que escriu aquestes coses en un document oficial basi les seves elucubracions en un anònim. Nimietats. La propera ja serà dir que, a no sé quina nau de Parets del Vallès, la Generalitat hi va tenir amagats míssils nuclears per poder acusar fins a l’últim amnistiable perquè, si ho diu l’autoritat... Venen temps foscos, certament, i més si el bàlsam per fer-ho més suportable és Thiago Motta.