Manifest fundacional

Hi ha un cert aire pretensiós en la voluntat de revestir l’estrena d’un modest espai periodístic com és aquest –quatre línies impreses en el colze d’un diari encara de paper– en un fet transcendent, quasi transcendental. Com si d’un abans i un després es tractés en aquest ofici adrenalínic d’explicar veritats ajuntant paraules a contrarellotge, sota l’amenaça de l’horari de tancament per la posada en marxa de la rotativa. Sí, rotativa encara.

La voluntat hi és, i ja que ens hi posem, no ho fem pas per poc. És tan simple com desplegar amb tota amplitud, i també llibertat, l’objectiu de veure amb uns altres ulls les coses que passen a les persones que fan que passin o que, volgudament o no, en són protagonistes. Això mateix; històries de persones i la seva circumstància, vides en la seva complexitat i també en la seva senzillesa més extrema. El factor humà en la diana del periodisme, vist d’una manera singular, i expressat d’una manera que, més que diferent, vol ser personal.

La consciència d’estar davant d’un moment zero és un sentiment de caire íntim amb la voluntat, però, de ser despullat davant l’ull inquiet del lector. És només des d’aquest caire de revelació interior que pot ser valorada una gosadia amb aparença d’impertinència com aquesta. Però com que la idea troncal que porta a escriure en un diari és la de no fer-ho mai per satisfer la vanitat d’un mateix, sinó que guia sempre el propòsit d’informar, encuriosir i, fins i tot, agradar els lectors, és buscant la complicitat d’aquests –de vostès– que s’afronta el repte d’aquest tret de sortida que avui s’anuncia.

El sentit de les paraules que volen donar pes i contingut a un anunci tan grandiloqüent com és el titular que encapçala aquestes línies cal buscar-lo, no pas en aquest articlet d’avui, sinó en un altre text, encara més breu, aparegut també a El Punt Avui del 26 de juny passat, signat per qui signa aquí mateix, sota el títol Viure dels vius .

Vol dir que el propòsit és tan simple com que aquest espai s’omplirà cada dia de cròniques de tots els colors, també el gris, però mai el negre. A risc de decebre els devots del sang i fetge, el factor humà que desfilarà per aquestes línies serà el dels vius, i no pas el dels difunts. El dels vius perquè aquests encara tenen coses per explicar i respostes a donar a moltes preguntes, mentre que el món dels absents és, tan sols, un encadenat de silencis. I, encara pitjor, quan els morts i les seves circumstàncies poden explicar-se, aleshores tot plegat esdevé un devessall de dolor, un mar de llàgrimes. I potser que ja n’hi ha prou i massa.

El factor humà, doncs, com a vehicle per explicar el dia a dia de la ciutat on s’edita aquest diari, el país que n’és marc de referència, la societat que aviat farà mig segle que l’aixopluga. Un espai per a la gent i les seves coses, per a la ciutat, amb la seva plaça major, pinyol de poder, i també la seva perifèria, no només geogràfica, sinó també humana, ja que és només amb la suma de totes aquestes coses que pot explicar-se la vida que passa.

Un espai de gosadia, perquè la vida és risc i també canvi. Risc, com és avui encara editar premsa en català, i transformació, perquè és per on galopa avui aquest diari.