Savater

La direcció d’El País va comunicar fa uns dies la decisió de prescindir del columnista Fernando Savater. Diu que ho ha fet perquè al seu nou llibre, Carne gobernada, el filòsof carrega contra la línia editorial del diari (favorable al PSOE, cosa que no pot ser que Savater hagi descobert recentment) i es despatxa a gust insultant una sèrie de periodistes i col·laboradors del mitjà. Això últim sigui perquè no els considera prou valents com ell en la denúncia dels perversos nacionalismes existents a l’Estat (l’espanyol hi és exclòs perquè, és clar, no creu que ho sigui) o bé perquè es decanten cap a posicions feministes que repudia en veure-hi un dels grans mals dels nostres temps.

Suposo que respectant l’opinió del seu il·lustre col·laborador, d’acord amb el principi de la llibertat d’expressió, El País va permetre que insultés nacionalistes i feministes, com ho han fet altres col·laboradors, com ara Félix de Azúa, que, en solidaritat amb Savater, ha renunciat a seguir escrivint pel mateix diari. Els seus seguidors, però, no han de témer que la veu de Savater (o la del seu amic Azúa) no trobi espai. No cal dir quins altres diaris estaran encantats d’acollir les seves diatribes contra Puigdemont i tota mena d’independentistes catalans, Otegi i tots els que considera terroristes bascos i, és clar, fins Pedro Sánchez. O les seves defenses apassionades de Plácido Domingo. O el seu negacionisme davant del canvi climàtic, el seu escepticisme vers la memòria històrica i, quines coses, la seva contrarietat davant de la investigació de la pederàstia a l’Església. Diuen que, amb el temps, no canviem, sinó que només empitjorem. No sé si només és empitjorar passar de ser un àcrata (allò que semblava que era de jove) a ser afí a Vox.