Llar de foc

Som en un temps que en una casa al camp encara és agradable encendre la llar de foc, i del tot indispensable si no hi ha altra mena de calefacció. Intentaré d’improvisar una classificació informal de les llars de foc i dels seus usuaris.

Les mal fetes. Són més que no es pensa. No tiren ni tiraran mai. Jo no sé si la construcció d’una llar de foc és una ciència o una màgia, tenint en compte les opinions contradictòries dels qui passen per experts, dels qui creuen en fórmules rigoroses de proporcions i alçades i dels qui diuen, en canvi, que és una qüestió d’instint, de “tenir el do”, com qui té el do de llengües o de “lligar”. El que sí que sé és que no és una qüestió d’estètica o de pretensions. Ni de preu. Hi ha llars de foc d’aspecte admirable que no funcionen. Ja podeu alçar o abaixar el nivell del foc, ja podeu allargar o escurçar la sortida. El fracàs és definitiu, i val més desmuntar-la i acabar amb una perpètua frustració.

Les corregides. Cansats de mastegar fumera, els usuaris han fet totes les proves esmentades, i moltes més, i tot d’un plegat un dia, no se sap per què ni com, la nostra tira. No investigueu quina pot ser la petita causa del canvi, no la remeneu més, la llar. Sobretot, no tingueu la vanitat d’entendre-hi. Accepteu el miracle.

Les que funcionen. Els déus us estimen. És com haver tret la rifa. I com de qualsevol ganga, en podeu fer bon ús o mal ús.

Els avars. Hi ha qui vol encendre una llar amb un llumí, un quart de pàgina de diari, dues fustetes i un tronquet. Una llar no es pot encendre amb gasiveria. És una manca de respecte al foc. Doneu-li la plenitud d’entrada, la plenitud que demana tota manifestació inicial de vida.

Els matussers. Tenen magnífica llenya i l’aboquen a la llar, com volent dir “apa, té, no et queixaràs”. No entenen que, com en d’altres actuacions en aquesta vida, no n’hi ha prou amb l’exhibició de poder, amb la superabundància de recursos perquè un projecte funcioni. Cal interessar-s’hi. Cal conviure amb allò que neix. Cal la humilitat i la paciència d’aprendre a vetllar-ho.

Els cul-d’en-Jaumet. No paren. Ara enretirar una mica aquest tió, ara posar un branquillonet per sota, ara bufar, ara ajuntar els troncs, ara separar-los. Calma, si us plau. Munteu el foc de la millor manera possible, i després deixeu que faci la seva vida. Hi ha dedicacions que maten.

Els insultants, que llencen al foc el paquet de cigarrets buits, el tap de plàstic “a veure què passa”, i confonen l’antiga i noble llar de foc amb un esclau capaç de digerir totes les impertinències.

La llista seria llarga, però el paper és curt. Si algú hi troba a faltar les llars de foc simulades amb bombetes vermelles, i amb cintes que es mouen gràcies a un ventilador amagat, diguem tots de cor en memòria del seu inventor: que Déu l’hagi perdonat.