Alguns saben bé què és el terrorisme

Tinc gravat com si ho acabés de viure aquell matí del 21 de setembre de l’any 2000. Esmorzava en un bar de Santa Coloma de Gramenet amb un empresari local i a sobre nostre hi havia un televisor engegat. No sé si emetien notícies o de cop van aturar la programació, però el que vam sentir ens va deixar completament glaçats: ETA havia assassinat d’un tret al cap el regidor del PP a Sant Adrià de Besòs, José Luis Ruiz Casado. L’impacte d’aquell anunci encara se m’amplificaria dies més tard, quan es va saber que la banda terrorista havia fet un seguiment acurat, abans de triar la seva presa, de regidors socialistes i populars del Barcelonès Nord. El meu pare, aleshores, només feia tres mesos que havia deixat de ser regidor del PSC a Badalona. Podia haver estat ell qui fes alterar la programació televisiva. No era una primera espasa en el partit, com tampoc no ho era Ruiz Casado. Durant molts anys, companys de la vida política del pare van tastar la por extrema. Sabien què era mirar sota un cotxe abans d’engegar-lo perquè podien saltar pels aires i sabien com es transita pel carrer sabent que la teva vida val el segon que es triga a disparar una arma. Coneixen perfectament quina cara fa el terrorisme. Que molts d’ells, dels que ja hi eren, ni tan sols enrogeixin ara quan col·loquen l’etiqueta de “terrorista” amb totes les seves lletres a persones que criden a la desobediència o convoquen protestes és una qüestió que supera tots els límits de la crueltat i l’amoralitat. És una equiparació que faria riure si no fos per les nefastes conseqüències que podria tenir per a uns quants afectats. I alguns diran que el terme admet matisos, però el que mai hauria d’admetre és tantíssima frivolitat. Ni que sigui per la memòria dels amics que ja no hi són.