La no raó d’esperar

És un costum, un hàbit, una pràctica comuna, una rutina, fins i tot crec que hi ha certs vestigis de vici. Això de fer esperar els mitjans de comunicació quan se’ls ha convocat a una hora determinada, i sempre respectant el marge de retard que marca la cortesia, ja forma part de la normalitat quan, sobretot, qui fa la crida és una administració pública. Els periodistes som aquella presència necessària, potser avui més que mai, per amplificar el missatge que es vol fer arribar a la ciutadania, però certament no deixem de ser uns personatges molestos, importuns i a vegades impertinents que costen de controlar. Som com aquells convidats d’última hora a un casament que no saps on posar o a quina taula incomodaran menys. Professionals amb anys d’experiència que sabem llegir entre línies, que copsem les mirades amb un missatge contraposat al discurs oficial i que parlem i preguntem quan tenim dubtes, encara que la resposta que obtinguem no tan sols no els esvaeixi, sinó que encara ens en generi de més grans. Deia, doncs, que això d’allargar l’espera sense límit quan es tracta de comparèixer davant de càmeres i micròfons porta afegit un element que, al meu parer i com a part implicada, encara ho enterboleix tot molt més. Parlo del protocol estricte que s’aplica quan cal prendre imatges de la reunió en concret i que exigeix no tan sols que es facin amb presses i com si es tractés d’un favor, sinó que sovint comporten que, un cop fetes, els mitjans hagin d’abandonar ràpidament la sala i esperar, altre cop, que tornin a ser cridats per prendre bona nota de les declaracions. No seria tot molt més fàcil que imatges i explicacions se succeïssin sense pauses difícils de justificar? El meu més gran respecte i comprensió per les reunions que es fan a porta tancada, el contingut de les quals l’han de gestionar els participants, però si no és molt demanar, voldria el mateix respecte i atenció pel temps dels professionals que tenen com a principal objectiu informar d’allò que passa. Ni més, ni menys.