L’amnistia lluminosa

L’escriptor Javier Zamora reclama l’amnistia per a tots aquells que quan travessen la frontera dels EUA sense papers són considerats criminals, tancats en gàbies com si fossin micos, i deportats en calent. En parla amb coneixement de causa perquè quan tenia nou anys va fer un periple de més de 5.000 quilòmetres des del seu El Salvador, passant per Guatemala i Mèxic, i va fer tres intents, desert pel mig, fins a poder abraçar els pares, que ja havien seguit aquesta ruta, fugint de la guerra d’El Salvador.

Zamora ha sigut aquests dies a Catalunya presentant el seu llibre Solito, una història real, escrit en anglès i del qual podem gaudir de la traducció de la Marta Marfany al català en edició de Periscopi. El debat ambiental sobre esmenes, millores, i perímetres de la llei d’amnistia sobre el cas català, ell se l’endú cap a tots els milers de persones que fugen de les violències de la misèria o de les guerres, a qualsevol banda del món. El seu pas a l’edat adulta, des dels nou anys, a través d’aquest periple li ha deixat un trauma que entre el suport sentimental i el de la teràpia ha escrit magistralment.

Aquest anar nord enllà on diuen que la gent és neta i noble, tal com escrivia Espriu en un dels poemes més coneguts d’El caminant i el mur (1954), l’Assaig de càntic en el temple. Aquests caminants que es van trobant murs. Sempre murs. Escriu Zamora a Solito que la paraula migrantes, la que descobreix mentre travessa rius, carreteres i deserts, és “una paraula que costa de dir. De gran a tes hi ha una muntanya que a la meva llengua li costa escalar. Una paraula que és com aigua salada a la gola.”

I de migrants, la Migra, la policia fronterera que té helicòpters, cotxes, prismàtics amb visió nocturna, tanques amb filats, manilles, presons, i que estenen la por a ser enxampat i deportat entre les files índies que van nord enllà. Qui pogués avançar pel desert com en el videoclip de Michael Jackson quan se li il·lumina la vorera que trepitja. Qui tingués aquesta llum, i l’amnistia!