Barrets

Diuen que als Estats Units els homes han començat a fer un ús inesperat del barret, amb la lògica satisfacció dels fabricants. La demanda gairebé s’ha triplicat en un any, i molta gent haurà d’esperar a tenir el seu barret.

¿Arribarà l’onada als països mediterranis, que són els que ja fa anys van fer la revolució antibarretista més enèrgica? Tot és possible, si depèn de la moda, de la pressió de la “multinacional” de la imatge, que és la més extensa i la més penetrant de les multinacionals.

El barret sempre havia fet entre nosaltres una doble funció: la pràctica i la representativa. Exactament com la gorra. El barret i la gorra eren una protecció contra el fred, una precaució que permetia d’evitar el refredament del cap. A l’altre extrem del cos, els botins col·locats damunt les sabates protegien els peus. No fa tant de fred com abans? És probable. I també ho és que la temperatura de les cases i els llocs de treball, més elevada, el règim alimentari i d’altres factors hagin fet menys necessaris aquests estris escalfadors. En ple hivern, si ja ens queden pocs cabells, el barret pot ser encara un element confortable.

Però és per damunt de tot la funció representativa la que donava vida al barret. El barret definia una classe social, contraposant-se a la gorra. Un senyor de començament de segle que hagués gosat sortir de casa sense barret hauria quedat automàticament desqualificat per la portera, els veïns, els amics i els coneguts. No ens podem imaginar què hauria passat si l’hagués substituït per una gorra, i no podem imaginar-nos-ho perquè era físicament i metafísicament impossible. Com ho hauria estat que, un dia, el mosso hagués arribat a la fàbrica amb un barret al cap. D’això se’n diu un impossible històric. Alguns senyors molt originals, que eren “sportmen”, es posaven una gorra quan s’arriscaven a conduir una bicicleta o un automòbil, i alguns menestrals i obrers exhibien barret de copa quan arribava el carnestoltes. Tot plegat. Tot plegat, doncs, excentricitat.

Sense barret no hauria estat possible la barretada, o sigui la representació de la urbanitat pública. En altres temps el passeig de Gràcia era una mena de joc mecànic, on centenars de senyors es dedicaven –com si es disparés periòdicament un ressort– a llevar-se el barret i a posar-se’l altra vegada. Quan després de la salutació venia l’aproximació, les senyores havien de dir al senyor desbarretat, segons les fórmules dels manuals: “Cúbrase usted, por favor”. Els senyors més empedreïts s’ho feien dir dues vegades.

Tornaran els barrets? Tot és possible, en aquest món, però en tot cas no serà, penso, un barret seriós, sinó un barret “informal”, una mena d’híbrid de tirolès i “Far West”, un barret de pura facècia consumística. Davant d’una greu contrarietat la gent deia: “N’hi ha per a tirar el barret al foc”, demostrant així que el barret era una peça d’identificació personal molt important. D’aquests barrets, se’n veuen ben pocs. Efectivament, la foguera ha estat immensa.