Amics de La Caixa, on aneu?

La Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis era la gran empresa catalana. A hores d’ara continua essent una gran empresa, però la catalanitat s’ha desdibuixat. M’explico. Pel que fa al capital i al marge de la participació de La Caixa-matriu, trobem una participació que correspon a les accions de Bankia, empresa absorbida per CaixaBank. Bankia era una empresa en la qual hi havia una forta participació del sector públic. De manera que Caixabank té un 13% del capital en mans de l’Estat, que no es distingeix pel seu esperit de catalanitat. Si mirem en mans de qui queda la direcció executiva, ens trobem amb un senyor basc amb una manera de ser molt allunyada de la catalanitat que demanaríem a CaixaBank i que, per descomptat, no parla català.

CaixaBank va traslladar el seu domicili social de Barcelona a València. No sé exactament què diria Francesc Moragas, l’ànima de La Caixa durant la primera meitat del segle XX, però sense cap dubte clamaria al cel per un canvi de domicili que treu tota la seva personalitat a l’entitat.

Tenim, per tant, una entitat financera allunyada del catalanisme que li era propi. L’entitat donà aixopluc financer a la Mancomunitat de Catalunya i després a la Generalitat. Això vol dir que només calia una crida de la institució catalana perquè La Caixa facilités un crèdit a curt o mitjà termini. Les juntes d’accionistes es feien en català, cosa que l’actual CaixaBank no fa des de la capital del País València. Podem afegir-hi el Banc Sabadell, que té el domicili social a Alacant. Els més optimistes podran dir que seran uns defensors dels Països Catalans, però no em comptin a mi entre ells.

Un país que tingui o busqui un estat propi necessita una base financera al seu abast, amb la qual es pugui tenir una comunicació oberta i que faciliti operacions. Des de fa molts anys que es diu que Catalunya està mancada de bancs propis. El qui escriu va participar en la creació d’una d’aquestes entitats a principis de la segona meitat del segle XX. Hi va haver un moment en què amb l’arribada de la democràcia hi havia mitja dotzena de bancs i quasi una dotzena de caixes de d’estalvis, que es podien definir com catalans per la propietat dels seus recursos propis i per la direcció executiva.

La Caixa tenia una gran importància tant per la seva identitat política, com per la nombrosa clientela del nostre territori. També el Sabadell va ser important per al desenvolupament de la seva comarca i, posteriorment, a mesura que s’anava estenent, per a la restat del territori català. La manca d’entitats financeres pròpies afectarà l’expansió i desenvolupament de les empreses catalanes.

No sé que hi hagi hagut cap intent de mantenir la catalanitat de les dues entitats, i no cal dir de les caixes absorbides per bancs forasters. Des del meu punt de vista queda molt clar que Caixabank és i serà una empresa d’obediència no catalana.

Es diu que abunden en la seva direcció, i fins i tot en els nous càrrecs, personalitats properes al partit socialista. Em semblaria molt bé si es referissin al PSC d’altres temps. Però em sembla que estem parlant d’una altre tipus d’obediència.