Poques coses ens arriben a cremar tant

Poques coses m’han cremat tant com observar que dels diners que pagava religiosament per la hipoteca del pis i que m’han fet notar l’aigua a tocar del coll, poc més de la meitat servien per anar amortitzant la propietat que duia el meu nom. Tota la resta se l’embutxacava algú altre que m’anava recordant, mes a mes, que els bancs mai no et presten diners per la teva bona cara. Sobretot si el nostre cognom no comença per milio i acaba per nari. Conec tanta gent ofegada per la hipoteca, o pels préstecs de les entitats bancàries quan s’han decidit a engegar un negoci que no ha donat el resultat esperat, que no és estrany que s’hagi generalitzat un malestar contra aquest sector, difícil d’aplacar. Sobretot aquests dies, quan rebem com una punyalada per l’esquena els titulars que parlen de beneficis rècord de tots els principals bancs i quan ens perdem contínuament entre dividends per als accionistes i sous d’un parell de nassos per als directius. És obvi que l’eufòria dels banquers és inversament proporcional al cabreig dels seus clients. El que fa més mal, sense comptar el que paguem mensualment en interessos, és el poc retorn que el bon moment de les entitats té en la societat. Al cap i a la fi són empreses que ens haurien d’estar eternament agraïdes i que haurien de retre més comptes. I retre comptes no vol dir presentar públicament els seus números sinó fer una aposta creïble per la responsabilitat social corporativa (RSC), oferint préstecs amb un interès irrisori quan es tracti d’un projecte d’intervenció social, finançant l’habitatge social –per tant, desnonant menys– o injectant diners en l’atenció a la dependència... Si fos així, no ens estalviaríem gaires mals de panxa però almenys minvaria l’enuig.