Amnistia: oportunitat i repte

El dret no és una ciència exacta. I la política, tot i que Tony Judt va escriure que era l’art del possible, en realitat és un terreny de cristall molt prim per on caminen elefants. La negativa de Junts a aprovar la llei d’amnistia per esgotar el termini extraordinari de negociació i poder incloure els temes de terrorisme ha estat una decisió segur que difícil, però encara més segur, estratègicament molt arriscada. La situació a la qual el pacte i les llargues hores de negociació havien portat era impensable fa uns anys. Si els vots de Junts no haguessin estat necessaris per a la investidura, probablement el PSOE mai hauria trencat uns murs invisibles de tabú a l’Espanya electoral, on el tema territorial sempre ha donat vots a la dreta. Sánchez es va arriscar i els negociadors van tractar de garantir una aplicació de la llei al més àmplia possible, i un text que no fos un disbarat jurídic, ja que el dret, encara que no sigui una ciència exacta, sí que té uns llindars científics, o tecnicojurídics, com es vulgui dir. Que els soldats polítics antiamnistia incloguin magistrats com García-Castellón, que ha posat en marxa noves eines de repressió, no necessàriament justifica el no de Junts.

Aquest ‘no’ pot tenir dues lectures d’anàlisi. Veurem els propers dies com es concreten els esdeveniments. El primer nivell parteix de la premissa que el no ha estat un error, de costos arriscats. Quan alguns magistrats de la cúpula ultraconservadora volen, per molt que es pretengui blindar un text, sempre trobaran camins de vulnerabilitat penal. Dit d’una altra manera, aquesta setmana al Congrés s’havia de triar entre visió institucional i pacte davant els repressors, o posició unilateral de confrontació. I això perquè la llei d’amnistia no és qualsevol llei. És una llei en què s’havien dipositat expectatives de renovació democràtica i vincles negociadors fins ara inexistents i pràcticament impossibles. Que totes les forces polítiques de fora de Catalunya, com Bildu, el BNG o el PNB, hagin discrepat d’aquesta posició hauria de fer pensar.

Fa uns dies l’advocat Gonzalo Boye alertava en una entrevista dels riscos de la llei si no s’estimaven les seves esmenes, pel que fa a la seva interpretació jurídica. Llegint les seves paraules es veia a venir una crisi en la votació prevista, tenint en compte el pes que té el seu criteri per als seus clients. Segur que els seus arguments són solvents, però en política no sempre el dret de defensa és la millor defensa dels interessos que es representen. Molts voldríem una llei de taula rasa. I molts voldríem una solució sense riscos. Però la història demostra que, de tant en tant, guanyar simbòlicament una batalla és el pas més sòlid per assentar les properes. I el no de Junts, a més de generar una frustració gran, ha trencat en part una posició de bloc i tant des del punt de vista diplomàtic com europeu afebleix una visió institucional de resolució del conflicte. I aquesta “posició de bloc” era la millor garantia de la desjudicialització del conflicte amb Catalunya i el seu retorn a la política.

És rellevant sortir del text literal de la norma, aixecar els ulls dels papers, i llegir el context. Europa està mediant per obligar el PP a una renovació del CGPJ, la cúpula judicial està totalment desacreditada, i els informes Greco ho assenyalen fa anys en relació amb la manca d’independència judicial. En aquesta intervenció d’Europa, la situació de Junts com aliena a la visió institucional del pacte, malgrat els matisos que el procés no està acabat en termes legislatius, és difícil d’entendre.

Un altre nivell d’anàlisi és el de creure que no ha estat cap error. I que aquest no serà un sí d’aquí a uns dies perquè el PSOE assoleixi un nivell de risc jurídic constitucional redactant el text de forma més taxativa en l’exclusió de terrorisme. És difícil de creure que el TC validi una llei que exclogui qualsevol acusació de terrorisme, si no es redacta d’una manera molt vinculada a fets que no estiguin tipificats com a tal, i cal una ploma jurídica molt fina. El tema és ara per què es vol la llei i quines garanties de retorn a la política es volen assolir. En tot cas, serà Sánchez qui pràcticament en primera persona decidirà si la contrarietat absoluta que va demostrar a l’hemicicle es pot reconvenir en un nou atansament de mà, i la materialització d’un acord i l’esperada i necessària reunió amb el president Puigdemont. El preu d’una humiliació sovint en política és massa alt, perquè el factor humà, en una banda i en l’altra, pesa potser massa.