Jesús torna a l’armari

Si no fos per la tradició, la vida seria un tedi insofrible en què els dies es repetirien l’un rere l’altre sense l’incentiu motivador d’anar avançant en les caselles del calendari acostant-se a aquella festivitat lligada a un tortell amb sorpresa, o a aquella altra en què la nit és un esclat de pirotècnia i taps de cava, o a aquell dia assenyalat en què els llibres ho ocupen tot, o a aquell altre en què toca sortir als carrers per reivindicar qualsevol cosa. Perquè la tradició té moltes cares, religiosa, però també social, cultural i, per descomptat, política, que no hi ha 6 de gener, ni 8 de març, ni 1 de maig, ni 23 d’abril ni 11 de setembre sense bullici ni xaranga.

Això de les tradicions, per ser una cosa sana, ha de funcionar com la carta llaminera d’un restaurant, en què cada comensal tria el plat que li ve de gust i ningú li passa comptes per si es decanta pel peix o es demana un bistec amb patates o es mira amb desdeny la crema cremada que s’ofereix per postres, que en aquest país la tradició té més cosa dolça que no pas salada.

Potser perquè a la Candelera no se li associa cap invent de pastisseria d’aquells que la converteixen en una diada d’obligada parada i fonda, o perquè no té cap tret distintiu que la faci publicitable, és a dir, d’interès per a les caixes enregistradores, és d’aquelles tradicions que cada any que passa segueixen menys persones. Va a la baixa, amb permís, però, dels irreductibles com és, per exemple, en Luciano. Un devot de la Candelera que algú podria dir que ho és de manera obligada, perquè li hi va la feina, però qui hi parla comprova de seguida que allò que el mou és alguna cosa més que la setmanada que percep com a sagristà de la parròquia de la Concepció, a l’Eixample.

Nascut a la ciutat emmurallada d’Àvila, després de fer de guarda jurat, i mogut per una vocació religiosa, no pas clerical, en Luciano va aterrar fa vint anys en aquesta popular parròquia barcelonina amb títol de basílica, un magnífic claustre heretat del convent medieval de Junqueras, un campanar que abans bategava al cor de la ciutat, quan la plaça de Sant Miquel tenia església, i un pessebre generós, de figures que són un miracle perquè van sobreviure a la ira devastadora de la revolució faiera enterrades per veïns que, amb aquesta acció, ben segur que hi van arriscar la vida.

Ahir, l’únic risc que corria la figura del nen Jesús i la resta de figures que formen el pessebre era caure accidentalment de les mans del Luciano mentre les traslladava del Naixement on han estat exposades a l’armari on esperaran pacients que torni el cicle nadalenc que mana tenir exposat el pessebre des de Santa Llúcia fins a la Candelera.

La d’ahir és, doncs, una festa de guardar, de guardar el pessebre, una celebració en què, segons el sagristà, “Jesús es revela com la llum que il·lumina tot el món”. Per això, a la vegada que es desen les figures s’encenen les candeles. El que va passar fa més de 2.000 anys és que, seguint la tradició jueva, aquell nadó va ser presentat al temple passats 40 dies de l’infantament. Una presentació en societat que els savis de l’Església consideren l’encesa de la llum pròpia, però que s’acaba convertit en un acte de negritud, quasi un càstig, tancant l’infant tot un any dins un armari.