La disfressa

A les dues germanes els agradava disfressar-se. De sultanes, amb túniques riques i mocadors enfarcellats al cap. O de caribenyes: tenien la pell tan del color del betum de passar-se el dia a la platja que no els calia gaire res per semblar-ho, només un collar hiperbòlic i molts braçalets. L’amiga els explica que es va disfressar de gitana i que va ballar amb tots els nois i com va xalar! Un dels blens del cabell negre, recollit en un monyo, el va fixar dibuixant una clau de solfa al front. Semblava pintada per Julio Romero de Tormes. Tot això passava en un carnaval d’abans de la guerra a la generació que ho va perdre tot: les ganes de riure i les disfresses. Busco en els àlbums de fotos una disfressa de sultana o de caribenya. La meva impostura de la disbauxa fuig de l’exotisme i tendeix al naïf com en el carnestoltes de 6è d’EGB, en què semblava una punk del planeta piruleta. Algú ens havia dibuixat un llamp, com si fos un esquitx, a la galta. Hi faltava el vermell per imitar el de Bowie i un traç més gruixut pel del logo d’AC-DC. Era un distintiu de rock pueril, però era el detall, la gràcia de la disfressa i no els cabells que ens havíem passat hores estofant amb laca i ruixat amb esprais verds i vermells. El llamp, l’esquitx a la galta, era la clau de solfa al front, el penjoll al coll; aquell mínim que ho és tot. I és el que, amb el pas del temps, conserves de les disfresses: la pinzellada matussera de carnaval. La màscara ja la dus tot l’any.