Seny i valentia amb l’aigua

Descartada la possibilitat d’afrontar la interconnexió amb la conca de l’Ebre, segurament per evitar la polèmica territorial, el govern català s’obre ara a buscar com pal·liar la sequera amb l’ajuda de l’Estat espanyol. Una opció que posa a prova el retorn de la solidaritat que tantes vegades es reclama a Catalunya des d’altres parts de l’Estat però que, en qualsevol cas, deixa al descobert la quantitat de coses que s’han fet malament al nostre país pel que fa a l’aigua. En primer lloc, a l’hora de desplegar els equipaments necessaris amb prou previsió per compensar una emergència com l’actual. Les dessalinitzadores van ser en el seu moment una aposta governamental fortament criticada per l’elevat cost que representava. I ara, tot i els matisos que aporten les organitzacions ecologistes, s’ha arribat a la conclusió que cal reactivar aquella aposta encara que les condicions meteorològiques millorin a curt termini. Així ho veu l’actual govern català, per això ahir mateix el conseller d’Acció Climàtica, David Mascort, i la ministra per a la Transició Ecològica, Teresa Ribera, anunciaven la injecció de cinc-cents milions d’euros provinents dels fons europeus per ampliar la dessalinitzadora de la Tordera i la construcció d’una de nova.

A més, les dues administracions finançaran el transport i la posterior distribució d’aigua en vaixells des de Sagunt. Tot plegat va destinat també a assegurar de cara als propers mesos les necessitats d’aigua d’infraestructures crítiques, com ara els hospitals. Més enllà de tots aquests passos s’ha de recordar també que les deficiències en la xarxa de canalització provoquen una pèrdua del vint-i-cinc per cent de l’aigua disponible, un altre exemple de les coses que no s’han fet bé. Aquest és un tema que pel seu caràcter essencial ha de restar al marge dels partidismes i hauria de ser possible bastir una unitat d’acció que fugís dels interessos electorals. Perquè no es tracta només de decidir quanta estona podem tenir l’aixeta oberta, sinó de planejar amb valentia política el màxim aprofitament dels recursos del país i també replantejar amb seny un model turístic i de societat basat en uns consums insostenibles.