Robustes febleses

Aquesta setmana hem tingut un retrat monstruós de l’aberració política en què es troba immersa la política catalana i espanyola. El mot de la setmana en relació a la llei era robustesa. Uns, que ja ho era, altres, que no ho era prou. A més d’haver rebut una brutal violència per part de l’Estat espanyol mentre votàvem democràticament en referèndum, aquests dies hem vist com en el poder judicial, en el PP i Vox ens acusaven de terrorisme. La finalitat gens dissimulada era i és avortar la llei d’amnistia, llei que ha fet possible la presidència de Sánchez. És a dir, la finalitat també és fer saltar Sánchez i seguir augmentant la repressió i l’esclafament de la nació catalana. Tampoc no han mirat prim a l’hora d’estirar un altre fil, el de l’alta traïció, teixint un relat de novel·la negra en què Catalunya establia una aliança amb la Rússia de Putin per a desestabilitzar Europa amb la independència de Catalunya… En el ventre de l’Estat profund hi ha una veritable guerra total entre el PP i el PSOE. Sobta, però, com el sectarisme polític pot caure tan fàcilment a fer el joc als nostres enemics comuns. Sectarisme i dosis ingents de Síndrome d’Estocolm. Pensàvem que els atacs per l’esquena no es repetirien. I no. Ara hem sentit per part d’ERC que és Junts qui vol mal a les famílies que esperen l’amnistia. Es pot ser més vil? I què en diem, de Wagensberg? El mateix dia que Junqueras anava a fer-se una foto en la votació de la robusta llei d’amnistia, el diputat d’ERC fugia cap a Suïssa per por d’una detenció immediata sense que l’amnistia li fos aplicable pel mateix que debatien en el Congrés.