Galícia

El 18-F hi haurà eleccions gallegues i reviu a la memòria aquell PP liderat per Fraga Iribarne que va obtenir majoria absoluta el desembre del 1988. A Fraga el van desterrar de Madrid per no haver vençut Felipe González. Llavors va esdevenir el virrei d’una autonomia i d’un estatut dels anomenats de primera, amb Catalunya i el País Basc. Fraga, espanyolista de mena, col·laborador i ministre de Franco i activista del Plan de Desarrollo dels anys seixanta, volia fer de Galícia un país modernitzant les seves infraestructures, promovent el turisme i implantant un cert orgull galaic, tot compatible amb la identitat espanyola. Una mena de Baviera espanyola. Fraga va normalitzar la llengua gallega i va governar Galícia coincidint amb èpoques de fons europeus a dojo. Els fons Feder, sovint dubtosos. Diners que han servit per fer autovies gratis de gran luxe i poc transitades i unes infraestructures que fan el país agradable per als que hi viuen. Amb poques incursions socialistes com la de González Laxe, l’ideari de Fraga i el PP han estat sempre presents. Per això bona part del nacionalisme representat pel Bloque Nacionalista Galego i part de l’esquerra no vota en les eleccions autonòmiques. Segons el Centre d’Investigacions Sociològiques, el 18-F poden produir-se variacions i aquest electorat abstencionista, PSOE+Sumar+BNG, podria anar a votar.

L’arrelament del PP a Galícia es ben curiós, perquè són els intel·lectuals galleguistes i l’esquerra nacionalista els que al cap i a la fi han anat omplint de contingut una autonomia amb poca claredat de definició, si bé a les ciutats i els pobles i a les espanyoles creix el BNG i l’esquerra.

Núñez Feijóo dona per guanyat el 18-F. No veu les crisis dels pèl·lets, el deteriorament dels serveis, l’idioma a la baixa i el jovent que també reclama feina i habitatge. A Galícia el 18-F pot fer desaparèixer l’ombra de Fraga.