Carolina Yuste

Escriuré aquesta columna amb certa recança perquè el fet de comentar que només una de les persones guanyadores dels Gaudí, entre altres que hi van tenir la paraula, va dir alguna cosa a propòsit de la persecució judicial als independentistes catalans (i, de manera implícita, sobre l’amnistia pendent) pot dur a suposar que jo crec que els altres tenen el deure de pronunciar-se sobre això o sobre el que sigui. Evidentment, no tinc cap dret a dir el que s’ha de dir. Ho comento perquè tal omissió m’estranya. No crec que la gent del cinema estigui al marge de la realitat del món. Que no li importi la injustícia i el dolor humà. En entregues de premis s’han pronunciat molts cops sobre aquest tema i per això han afrontat crítiques. A la mateixa gala recent dels Gaudí es va mostrar més que una sensibilitat per les víctimes dels atacs israelians a la franja de Gaza. I també, per posar un altre exemple, hi va haver moltes al·lusions al fet que no s’ha de tolerar més l’abús i l’assetjament (sobretot a les dones) en el món del cinema i en general. En fi, no crec que a la gent que fa cinema de producció catalana, almenys a una part sense que sigui petita, no li importi l’amnistia (sense que això comporti manifestar-se sobre si s’ha de votar a favor o no de la llei tal com està) i encara menys el patiment de tantes persones encausades (i familiars) o de les que es vol encausar per motius delirants inventats pel biaix ideològic d’uns jutges. Si ho comento, insisteixo, és perquè m’estranya aquest oblit: no tinc cap idea o sospita del perquè. Potser m’hauria d’haver limitat a apreciar que l’extremenya Carolina Yuste, millor actriu per Saben aquell, donés suport a Ruben Wagensberg i família. Només va dir un nom, però d’alguna manera va fer present els altres.