La boira, fidel com el meu esperit

Com que en aquest món tot es despatxa, el fenomen atmosfèric al qual el poeta Màrius Torres reconeixia la fidelitat, no us cregueu pas que agrada a tothom. De fet és una de les preguntes recurrents a la capital de Ponent. “A tu t’agrada la boira?” Potser per respecte a la memòria del poeta lleidatà, gairebé ningú s’atrevirà a reconèixer en veu alta “a mi, gens ni mica”, encara que alguns, arronsant les espatlles, et donin a entendre “ves què hi farem, però si per mi fos...” El cas és que, dat i debatut, sí que és cert que a la gran majoria de lleidatans la boira ens agrada perquè la sentim molt nostra. Com un signe d’identitat. Com una marca de naixement gravada a la pell. Amb orgull de pertinença. Els mesos boirosos entre el novembre i el febrer, el paisatge es transforma fins a desaparèixer entre els núvols, creant imatges bucòliques, d’una plasticitat indescriptible, que ens obliguen a fer volar la imaginació i que deixa bocabadada la gent forana. Tal com afirmen Irene Barón i Joan Yeguas, del Centre de Recerques del Pla d’Urgell Mascançà, publicat l’any 2017: “La boira podria ser una manera de crear marca per tal que se’ns conegui més fàcilment. Més enllà del tòpic, la boira és una excusa com una altra per conèixer el territori de la plana de Lleida, un indret encara força desconegut per a la resta de Catalunya.” I tibant l’autoestima al màxim, afegeixen: “La boira és un símbol patriòtic ponentí que forma part del paisatge i que defineix el caràcter de les persones que l’habiten.” I amb aquest argument prou sòlid per crear una marca que identifica un territori, han nascut empreses que l’han volgut promocionar turísticament perquè, si alguna cosa tenim, és boira per donar i per vendre. Des de la pixanera, que et deixa el cabell ben xop, passant per la gebradora, que fa cruixir els ossos de tot el cos, i la densa i espessa com una paret, que converteix la conducció en un esport de risc apte només per a conductors molt experimentats. Durant la celebració de l’Any Vallverdú de l’any passat vam ser una bona colla els qui vam rellegir Indíbil i la boira, una obra que fou finalista del premi Josep Pla de l’any 1982, i que a l’autor de Ponent li serveix per desplegar un rosari d’anècdotes, records, opinions i, fins i tot, confessions. Fins i tot amb la boira s’elaboren caramels que, segons l’empresa que els comercialitza, quan te’ls menges n’assaboreixes el gust. Misteris de Ponent. Soc del parer que els tocats per la boira ens hauríem d’agermanar. La plana de Lleida amb la Pubilla de la plana de Vic (que aprofito per dir que la vigatana és magnífica quan vessa cap a la Garrotxa per sobre de la serra de Cabrera o dels Llancers), tot i que –i això m’ho va explicar un meteoròleg per marcar les diferències entre l’una i l’altra– la boira del pla de Lleida seria com una banyera gran que costa d’omplir però que també costa més de buidar, mentre que la boira de la plana de Vic seria com un bidet, que és més senzill d’omplir i que es buida amb més rapidesa perquè el recipient, com ja se sap, és més petit.