Fins que la bèstia deixi el cau

Qui no l’hagi vist ho té fàcil, gràcies a les noves tecnologies. Només cal teclejar Laietana, 43, el cau de la bèstia en un cercador d’internet i submergir-se durant una hora pel que durant dècades ha estat el centre de dolor i terror provocat per la policia espanyola amb l’ús malèvol i pervers de les garjoles i despatxos de la prefectura superior, al cor de Barcelona. El treball del director Jaume Domènech és precís i documentat, impactant, sensible, revelador i mereixedor d’alguns altres adjectius vinculats al bon periodisme, però no és suficient.

No, no n’hi ha prou amb un bon programa de televisió. Ni les revelacions impactants ni el bon periodisme han fet moure de lloc la immutable resposta dels responsables de la policia espanyola, insensibles al clam que demana convertir l’edifici policial en un espai de memòria democràtica. I com que el periodisme tampoc se n’ha sortit, l’activisme ha de seguir al carrer i ahir va tornar a plantar-se davant de Via Laietana, 43, per continuar aquesta feina de picar ferro i tornar a picar ferro fins a doblegar l’enclusa o, el que és el mateix, alliberar-se del jou, doblegar totes les fletxes.

La lluita que es du a terme a peu de Via Laietana és cosa de dones i homes, valentes i valents, perseverants que cada primer i tercer dimarts de cada mes es troben per escoltar testimonis de persones que han estat víctimes de tortures al cau de la bèstia. Ho és, de valent, l’Antonio Rodríguez, mataroní, un home que als 17 anys ja va ser represaliat pel règim franquista, que el va condemnar a reclusió i a pagar una multa de 25.000 pessetes; “dos anys de sou pel que cobrava aleshores!” No es va arronsar, ni ho van aconseguir les hòsties que va continuar rebent després del mateix règim dictatorial. I encara avui, tot i l’edat, i malgrat tot el que ha viscut, tot el dolor patit en carn pròpia, proclama: “Seguiré lluitant fins l’últim dia de la meva vida”, que vol dir que ell i molts com ell seguiran fent pressió fins a aconseguir que la bèstia deixi el cau.

Rodríguez continua sent valent, com ja ho era a finals dels anys seixanta quan militava a les Comissions Obreres, que volia dir militar en una organització que suposava posar en risc la seva estabilitat i, sobretot, la seva llibertat i, també, la seva integritat física. Vuit dies va estar detingut als calabossos de Via Laietana, on va ser víctima de “la ira i el mestratge” amb què els agents de la brigada política social duien a terme l’ofici de torturadors, amb uns mètodes “apresos de la Gestapo, que no s’oblidi això!”, va dir. Era l’any 1969 i el govern de Franco havia decretat l’estat d’excepció per poder perseguir, encara amb més impunitat, “les accions dirigides a torbar la pau d’Espanya”.

El més revelador de testimonis com el de Rodríguez és l’alleugeriment que experimentaven els detinguts quan entraven a la presó Model, simplement perquè volia dir que deixaven d’estar a mercè dels torturadors. Per Rodríguez la presó va suposar, però, un càstig emocional afegit, el de veure caminar la seva filla per primer cop darrere els barrots a la zona dels locutoris i no poder abraçar-la com faria qualsevol pare. Va demanar permís per fer-ho als funcionaris del centre penitenciari, li ho van denegar.