Tribuna
Prevaricar
Ja sabem que a la dreta i a l’extrema dreta espanyoles no els van agradar gens els resultats del 23 de juliol. Ni tampoc els van acceptar. I, per això, el nou líder popular, fotografiat amigablement el 1995 en companyia i en el iot del narcotraficant i contrabandista gallec Marcial Dorado, sentenciat a deu anys de presó per l’Audiencia Nacional el 2009 per tràfic de drogues i a sis anys més pel Tribunal Suprem el 2015 per blanqueig de capitals, no para de repetir que va guanyar les eleccions, tot i que no arriba a la majoria absoluta ni amb el suport i l’aliança gens recomanable de Vox, i que, per tant, el govern de Pedro Sánchez, que va sumar els vots de Sumar, ERC, Junts, BNG, PNB, Bildu i CCa, és il·legítim i cedeix i ven Espanya als independentistes catalans per tal de seguir sent president del govern. Un govern feble que segons Alberto Núñez Feijóo hauria de plegar i convocar eleccions, la qual cosa constitucionalment no pot fer fins un any després de la investidura.
Crec que la Llei d’Amnistia acordada i pactada amb el PSOE per cinc dels partits que van donar suport a la investidura alleujava la situació d’angoixa que viu molta gent i estava en el camí correcte per avançar en les negociacions de l’independentisme català amb el govern espanyol per fer possible en el futur arribar a acords en les reivindicacions fonamentals –inclosa la possibilitat d’un referèndum acordat– i, a més, normalitzava les aspiracions independentistes a Europa, on molt aviat es tornarà a plantejar el tema del dret a l’autodeterminació per l’Scottish National Party (SNP) i, probablement, també pel primer govern del Sinn Féin de Michelle O’Neill a Irlanda del Nord. I, en aquesta línia, el no de Junts a la votació de la llei d’amnistia ha estat possiblement un error difícil de justificar que ha provocat fins i tot un cert terrabastall en les files del partit de Carles Puigdemont. Un error per a molts incomprensible.
És clar que alguns jutges i fiscals forçaran i aprofitaran totes les giragonses que permeten les lleis per fer possible una condemna dels principals líders independentistes apel·lant a delictes que escapen a la llei d’amnistia, però, al mateix temps, és impossible i impensable que el Tribunal Constitucional o els organismes europeus avalin una llei que eximeixi el delicte de terrorisme amb vulneracions greus dels drets humans. El problema no és la llei, sinó la vocació de determinats jutges i fiscals de fer de legisladors o d’imposar el seu criteri en contra de l’objectiu –polític, és clar, només faltaria– del legislador que pretén aprovar la mencionada llei. I, és clar, ja em perdonaran, frega el surrealisme que el ple del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), tot i reconèixer la inviolabilitat dels diputats en seu parlamentària, es pronunciï per unanimitat i rebutgi “amb tota fermesa” les manifestacions de prevaricació fetes per alguns polítics al Congrés dels Diputats.
I, sí, en efecte, és aquest mateix CGPJ caducat que fa cinc anys que, segons la Constitució, s’hauria d’haver renovat, renovació a la qual s’oposa fermament el PP a pesar de les advertències i ara la mediació de la UE. Però la Junta de Fiscals del Tribunal Suprem no es queda enrere i desautoritza per majoria l’informe preliminar del fiscal Álvaro Redondo en què considera que no hi ha indicis de delicte de terrorisme en la causa sobre el Tsunami Democràtic i el bloqueig de l’aeroport del Prat instruïda pel jutge de l’Audiencia Nacional Manuel García-Castellón que donin peu a investigar l’expresident de la Generalitat per terrorisme. Més enrevessada, fantasiosa i imaginativa ha estat la instrucció de la causa de la denominada Operació Vólkhov on s’investigaven presumptes delictes de malversació de fons públics, prevaricació i blanqueig de capitals en relació amb el procés i, segons els mitjans de comunicació, les connexions amb l’entorn de Vladímir Putin que havia promès enviar a Catalunya deu mil soldats per donar suport a la independència. Malauradament, més enllà de qualsevol altra consideració, la pressió a què ha estat sotmès probablement li ha costat la salut a un bon amic.
Però, és clar, la més gran part dels mortals no podem parlar de prevaricació, delinquiríem, perquè, en definitiva, aquí ningú “es desvia del propi deure ni manca a l’obligació del càrrec que exerceix” (DIEC), ni cap autoritat o funcionari públic dicta resolucions sabent que són injustes (només el jutge Baltasar Garzón fou condemnat per prevaricació amb relació al cas Gürtel, un cas de corrupció del PP, ves per on!). De debò i seriosament, què se n’ha fet de Montesquieu i la seva separació de poders. No és l’obligació del poder judicial aplicar la llei segons l’esperit del legislador en el moment d’aprovar-la? O deu ser que, en aquest món al revés, el poder judicial pretén esdevenir poder legislatiu?