Què és ser miserable?

La paraula és forta. No ha pas de ser necessàriament un insult. Jo la veig com una constatació. Tot i això, el DIEC2 la defineix –alternativament a l’òbvia, de qui pateix una situació d’extrema pobresa o expressa una màxima gasiveria– com aquell que “mereix el menyspreu, la indignació, per la seva abjecció, per la seva vilesa”. Vull compartir amb vostès alguns fets que fan d’algú un miserable, sigui home o sigui dona: fets!, no prejudicis instrumentals. Tampoc els posaré noms: vostès ja els poden deduir. Els “miserables” són, per tant, persones que –tot i dotades de la dignitat estàndard de qualsevol individu, que atorga ipso facto la possibilitat del gaudi dels drets humans– es fan mereixedores de la nostra reprovació: lluny de qualsevol moralisme, ens n’hem d’allunyar, perquè són perilloses, tòxiques per a la convivència i per a l’accés a una vida feliç. Els miserables esdevenen una gangrena social, són una espifiada de l’accés desitjable a una justa autonomia moral. Són miserables: els que abusen de la innocència del infants; els qui obliguen a l’exili o al silenci per motius ideològics o religiosos; els qui no paguen un sou just; els jutges i policies podrits; els qui fan frau en contractes o en obligacions que havien d’assumir, des de compromisos familiars fins a la contractació pública de béns o serveis; els qui titllen d’agressors aquells a qui ells mateixos assetgen o agredeixen; els mentiders; etc. I potser vostè, o jo. Què cal fer quan trobem un miserable?: o bé rectifica i aleshores demana sincer perdó i repara el mal fet, o “punt i ratlla”. Si hi ha Déu, ja s’ho trobarà.