Una nena amb vel al metro

Al metro, dreta, una nena acapara gairebé totes les mirades. És gairebé impossible no parar-hi atenció, malgrat que tots som conscients que la farem sentir incòmoda. Deu estar força acostumada a sentir-se observada perquè sembla que no la inquieta. Els passatgers procurem dissimular però cada dos per tres hi tornem i la radiografiem de dalt a baix. És menudeta, carrega una motxilla d’estudiant a l’esquena i calça unes sabatilles esportives. Du ulleres. De fet, els ulls són l’única part del cos que no està tapada. El vel islàmic que la cobreix no deixa veure res més. Té mirada de nena, m’atreviria a dir que de nena d’entre 12 i 14 anys. Però potser és una mica més gran malgrat que no ho sembla. Dubto molt que sigui major d’edat. Soc conscient que l’analitzo des de la meva cultura i que és des d’aquesta que hi veig opressió i manca de llibertat. És des de la meva cultura, i des de l’educació rebuda, que interpreto aquella situació com un símbol de submissió. Però ni per un moment se m’acut acostar-m’hi a conèixer la seva realitat. I si el du convençuda? I si el llueix com un símbol de reafirmació de la seva identitat? I si realment el que necessita és ajuda per escapar-se’n però només troba cada dia desenes i desenes de persones observant-la com si fos d’un altre planeta? Qui confiaria les seves pors a algú que el mira amb aquesta desconfiança? Quants cops, tots els que mirem la noia, ens omplim la boca parlant dels drets dels menors? De quins menors, exactament? I si la solidaritat implica abandonar la compassió i els prejudicis i substituir-los per l’aproximació i la igualtat en el tracte? Abans de demanar a algú que s’alliberi, si és que fos el cas, potser podem reforçar els mecanismes per fer-ho possible.