La porta violeta

“Una nena trista al mirall em mira amb prudència i no vol parlar. Hi ha un monstre gris a la cuina que ho trenca tot, que no para de cridar. Tinc una mà al coll que amb subtilesa m’impedeix respirar. Una bena em tapa els ulls. Puc ensumar la por i s’apropa. Tinc un nus a les cordes que m’embruta la veu quan canto. Tinc una culpa que em pressiona, se’m posa a les espatlles i em costa caminar. Però vaig dibuixar una porta violeta a la paret, i quan hi vaig entrar em vaig alliberar com es desplega la vela d’un vaixell. Vaig despertar en un prat verd molt lluny d’aquí. Vaig córrer, vaig cridar i vaig riure. Sé el que no vull, ara soc fora de perill. Una flor que es panseix, un arbre que no creix perquè no és el seu lloc. Un càstig se m’imposa, un vers em tatxa i m’anul·la. Tinc el cos encadenat, les mans clivellades, mil arrugues a la pell. Els fantasmes em parlen al clatell, es reobre la ferida i em sagna. Tinc una cadernera al coll que vola amb força, i la necessitat de girar la clau i no mirar enrere.” Així he traduït la cançó La puerta violeta, de Rozalén, un manifest contra la violència de gènere. El gran problema és de les dones que realment han patit violència. Però, per què hi ha dones que fingeixen una agressió que no ha existit mai? I encara pitjor: per què hi ha homes que inventen que d’altres homes són agressors? Hi ha homes violents però d’altres que no. Com pot calumniar un home a un altre home amb l’objectiu únic i funest d’espantar o d’aconseguir una dona? Malalts i envejosos. Prou casos reals hi ha com perquè se n’hagin de tramar de falsos.