El MNAC, eina de país

El Museu Nacional d’Art de Catalunya és una eina de país, diria més, una estructura d’estat. No només pels seus orígens catalanistes i noucentistes per recuperar i salvar l’art català de tots els temps (singularment el romànic) sinó pel seu model de gestió de les seves col·leccions i adquisició d’obres d’art importantíssimes com les de Francesc Cambó, evitant que anessin a parar a l’Argentina o a Madrid. I parlant de Madrid, en el sentit d’Estat espanyol cal dir que una vegada més hi trobem mostres de l’asfixia i espoli econòmic. Amb els criteris de capitalitat i centralisme el Ministeri de Cultura no adquireix obra ni per al MNAC ni per a la resta de museus catalans, tot va per al Reina Sofia o el Prado. Al MNAC el govern central hi aporta poc i pagant amb molt retard i generant dèficit i endeutament, això sí, amb cadireta al patronat i portant-hi reis i presidents de govern. Malgrat tot, el museu excel·leix amb les aportacions de la Generalitat, diputacions, Ajuntament de Barcelona –si és capital de Catalunya potser que espavili– i societat civil.