La floreta

Venia de mercat abraçant un ram de mimosa. Dic abraçant perquè no era un ramell amb quatre volves ni un pom que cap en una mà ni una toia. Era un manat ufanós, l’últim que li quedava al marxant. Les flors esponjoses i esclatants em tapaven la cara com si m’haguessin plantat un sol i n’olorava la fragància especial que ofèn nassos sensibles. Perquè no és com el romaní, que t’infla el pit i l’ànim, sinó que la mimosa és excessiva i embriagadora; exagerada. “Quin goig!”, em va saludar en Franciscu de Can Ramió quan em va veure carregant el ram com si portés un capgròs floral amb mimosa empeltada als cabells. Pel 8 de març les italianes es regalen mimosa, senyal d’energia i fraternitat. És una insígnia bonica enganxada a la solapa, un fermall heretat, una baula, el vincle que enforteix. Ara que totes hem de ser meuques, bagasses, bandarres, unes putes, perquè si no som unes bledes, figaflors, fleumes, unes faves, reivindico el feminisme de mimosa i floretes. Perquè ara dels insults en fem afalacs, qui diu guapa diu puta, i si ens enfadem perquè no ens agrada que ens insultin, ens vexin, ens peguin o ens matin és perquè no ho hem entès, exagerem, i algú ens ho ha d’explicar, un home gairebé sempre, que sap més que tu què és sentir-te una dona guapa, forta i puta. I hem d’aplaudir perquè del que ens assassina en fan himnes feministes. I transgressors, tu, com si Madonna no ho hagués cantat als vuitanta. Tot s’acaba esllanguint, però, la polèmica i la mimosa.