El nostre art trossejat

Fa poc més d’un any, la Sala Parés i la galeria Artur Ramon van organitzar una exposició conjunta d’algunes de les millors obres de l’art català que atresoraven de finals del segle XIX i principis del XX a la prestigiosa galeria Conalghi de Londres. Amb el títol Barcelona-París, 1860-1936. A Journey to Modernity, reunia obres de Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Ricard Canals, Pere Pruna, Joaquim Sunyer, Pau Gargallo o Manuel Humbert; fins a cinquanta peces, de les quals dues d’excepcionals ja no van arribar a Londres. Eren el retrat d’Otho Lloyd amb un gat, que Olga Sacharoff va pintar el 1916, i el de les germanes Louise i Berthe Gordon, de Josep de Togores, datat a París el 1921. Què va passar, amb aquestes dues teles, que tot i la seva absència apareixien reproduïdes al magnífic catàleg? Que l’Estat espanyol va exercir el seu dret de compra preferent abans i tot que les poguessin embalar i les va incorporar a la col·lecció del Reina Sofia per 150.000 i 75.000 euros. La Generalitat no estava, pel que sembla, convidada a la festa, i si va arribar a estar-hi, no hi devia acudir amb l’etiqueta requerida. Cap de les obres que el Ministeri de Cultura va adquirir el 2022 per més de sis milions i mig d’euros, com tampoc el 2023 per més del doble, no tenia com a destí ni un museu català. Això és el que passa quan no tens un estat, que ve el veí i se t’emporta el patrimoni amb els teus propis calerons. Sort que almenys, d’Olga Sacharoff, el MNAC ha pogut incorporar recentment un autoretrat preciós. Per acabar d’escriure la nostra història de l’art, haurem de continuar viatjant a Madrid.