Atenció: turistes!

La gent de San Francisco, Estats Units, comença a preocupar-se pel turisme, i ho fa d’una manera ben “a l’americana”, segons explica Ignacio Carrión a “ABC”.

S’ha engegat una campanya basada aproximadament en aquesta consigna: “Dóna un cop de mà al turista”. És una campanya que costa molts milions –de dòlars– i utilitza tots els mitjans de comunicació publicitària. Allò que pretén la ciutat no és de fet captar turistes –en rep moltíssims– sinó conservar- los, tractar-los de manera que no vulguin passar de llarg i que el record d’una bona estada els faci tornar. Volen crear optimisme, ben al revés de l’esperit que ha dut la policia d’Atlanta a omplir els carrers amb uns cartells que diuen: “Si s’estima la vida, no es quedi a Atlanta”.

Com es pot veure, els nord-americans tiren al dret, no són inclinats a les mitges tintes. O caixa o faixa. A Atlanta et volen fer creure que estàs en perill de mort, i a San Francisco et volen fer viure un somni de color de rosa.

Diu Carrión que el turista, a l’aeroport, es troba que li posen una insígnia, li regalen una samarreta amb les inicials de la ciutat, li ofereixen de dur-lo a la ciutat en un cotxe particular, etc. Tot això ho fa un equip de voluntaris.

Potser aquestes accions resulten molt suggestives per a certa gent, però confesso que jo, si arribés a San Francisco, intentaria passar d’“incògnit turístic”. Jo sóc un gran partidari de la cortesia i la correcció, però m’espanta la simpatia apostòlica. L’excés d’amabilitat i d’afalacs sol fer perdre molt de temps, i a vegades es converteix en una autèntica impertinència. Molts dels qui exerceixen aquestes funcions amb tant d’entusiasme arriben a estar tan satisfets de la pròpia activitat que sovint prescindeixen de “l’altre”, i no practiquen la sensibilitat necessària per a adonar-se d’allò que l’altre realment vol: en un moment determinat, que el deixin en pau. És una aberració de l’“altruisme”, perquè no ens mou realment la consideració a l’“altri”, sinó l’autocomplaença de ser tan simpàtics i tan generosos.

Jo he viatjat una mica, i arreu del món, en arribar a un aeroport, un hotel, un restaurant, he tingut sempre aquesta esperança: que no em tractessin com un turista. La meva màxima aspiració ha estat sempre passar tan inadvertit com he pogut. Els països que més et festegen solen ésser, al mateix temps, els que més procuren estafar-te. Durant els anys de les vaques turístiques grasses, aquí, tot allò del “turista un milió”, del poliglotisme frenètic i del somriure perpetu era perfectament compatible amb totes les astúcies enganyadores i la progressiva decadència de la qualitat bàsica dels serveis. “Ja vénen els turistes, ja vénen els turistes!” és un avís temible.

És curiós, però sembla que és més fàcil, a San Francisco, organitzar voluntaris que t’ofereixin el seu cotxe que aconseguir que alguns taxistes no vulguin cobrar-te el doble del que correspon.