Basat en fets reals

Hi havia una vegada una família de la Catalunya eixuta que vivia de la terra, com la majoria del miler de veïns del seu poble a mitjan segle passat. Entre la parella havien aplegat unes 25 hectàrees, les que raonablement podia conrear un home amb un tractor. Mentrestant, esposa i sogra atenien una petita botigueta de poble, aquelles d’ultramarins, situada als baixos de la casa. De la terra, més o menys, se’n vivia. Quan del cereal, les ametlles i les olives no se’n treia prou, tocava adaptar-se i plantar vinya, però el conjunt permetia anar fent, sense alegries però sense mals averanys. Després de dues males collites, una de bona les compensava i permetia fer la cuina nova, canviar el cotxe –sempre de segona mà– i fer uns dies de vacances. O un any de verema abundant feia veure que era el moment propici de refer la teulada de la casa. Els estudis de la filla eren sagrats perquè entre els projectes d’aquella casa d’il·lustrats republicans hi havia que la generació següent visqués millor.

Van passar els anys, la parella es va jubilar i tot i que ell va continuar menant-se la terra fins als 70 anys, la va haver de fer portar per un tercer. Els ingressos van caure –i ell no entenia res, perquè, en canvi, la pressió burocràtica i administrativa l’ofegava cada dia més– i, entre pensions, PAC i la part de collita que els quedava, feien el mínim per cobrir les despeses ordinàries. Per als imprevistos es tirava de l’estalvi perquè la terra és un bé sagrat i, bo i saber que les possibilitats que la filla o el net visquessin de la terra eren zero, allà no es venia res. Al cap d’un temps tots dos van emmalaltir, van necessitar assistència a casa i les decisions van passar de pares a filla. Veient la perspectiva d’unes despeses creixents i un preu del raïm ensorrat a la meitat en quatre anys per la DO Cava (de 60 cèntims a 30), la conclusió va ser invertir en un nou canvi de cultiu i instal·lar reg.

La història és real. La decisió de canviar el cultiu, arriscada i cara, només el temps dirà si va ser encertada o aquesta petita explotació agrària s’ha d’acabar traspassant a una gran empresa agrària, com sembla que és el destí que el poder econòmic reserva per a la nostra terra de cultiu.