I si desesperem?

Estem en el que en podríem dir “mode d’espera”. Una mena d’estat mig catatònic mig d’estupidesa general. Si no és un nap és una col, i tot es posa ben ordenat en cues que no avancen. Una versió actualitzada del conegut “Vuelva usted mañana” de Larra o del “qui dia passa any empeny” de l’àvia Neus. Un estil del “no es pot matar tot el que és gras” o “no facis avui el que puguis deixar per demà”. A 12 de febrer, cap dels grossos ha fet pressupostos. No hi ha pressupostos generals de l’Estat. No hi ha pressupostos de la Generalitat. No hi ha pressupostos de l’Ajuntament de Barcelona. Collboni encara no sap si vol governar amb Junts, amb ERC o amb els comuns. Als pagesos de la tractorada els convocaran d’aquí a quinze dies. Cap a final de mes sabrem si la llei d’amnistia sura o s’enfonsa. De les tres taules de diàleg que es van preveure en els tants acords per la investidura, no n’hi ha cap en marxa. Les dessalinitzadores són per al 2030, i potser per al 2028. El govern mateix diu que ja en parlarem si vindrà l’aigua en vaixells que ofereix Espanya! Esperem eleccions a Galícia, al País Basc i a la UE. Esperem data per a les eleccions al Parlament. Esperem qui substituirà Xavi! I esperem, tant se val, que plogui! Sobretot esperem que plogui! I no es veu massa ningú preocupat per si desesperem, com si no sabessin que el que espera desespera! Ja no és només la sanitat: la vida entera se’ns ha convertit en una llista d’espera!