Eleccions i canvis de discursos

Tres eleccions en tres àmbits democràtics diferents dibuixaran un nou mapa polític global en acabar l’any. Més de la meitat de la població mundial està convocada a les urnes. Però les tres votacions més rellevants seran, per aquest ordre cronològic, les de l’Índia al mes d’abril, les europeus del juny i les nord-americanes del novembre. El nacionalista Narendra Modi guanyarà probablement en la democràcia més gran del planeta. La seva recepta serà més nacionalisme hindú, en contra dels més de dos-cents milions de musulmans que són ciutadans políticament menys preuats, i més autoritarisme.

Les eleccions al Parlament Europeu seran les més complexes i alhora les que poden marcar un nou rumb a la Unió Europea. I també les que directament més ens afectaran, atès que el sentit de pertinença europea és majoritàriament compartit per la majoria de catalans. Europa és un àmbit de transaccions, de diàleg, de la preponderància del dret i, sobre tot, és el paraigua que espanta els fantasmes que tots els països que en formem part voldríem enterrar per sempre. Llevat de la decisió britànica d’abandonar la Unió en el referèndum del Brexit del 2016, la cua per formar part del projecte democràtic més reeixit en l’últim segle va des d’Ucraïna passant per Albània, Bòsnia i Hercegovina, Geòrgia, Macedònia del Nord, Moldàvia, Montenegro, Sèrbia i Turquia. Kosova també és un candidat potencial tot i que es troba en aquests moments sota l’administració interina de les Nacions Unides.

Els dos grans temes que dominaran la campanya arreu d’Europa seran el paper dels partits d’extrema dreta i la seva posició respecte de la immigració, i la pressió del món agrari per sobreviure enmig d’una economia globalitzada que no valora prou el canvi climàtic. Més que un canvi de majories, de partits o de líders, el que s’està produint és un canvi de discursos que desfiguren la mateixa idea fundacional de la Unió. El relat que ha fet que tingués tant d’èxit i fos tan atractiva la Unió Europea d’ençà del Tractat de Roma de 1957 era obra de personatges amb visió de futur per tal d’evitar per sempre més la possibilitat de guerres en un continent que ha incubat els grans conflictes de la història. Conservadors i socialdemòcrates s’han anat alternant amb la idea clara d’enterrar les destrals de la guerra i crear societats pròsperes, solidàries i lliures.

Europa ha superat amb nota alta el Brexit, la caiguda del mur de Berlín i les subseqüents ampliacions a l’Est, les crisis econòmiques, la pandèmia, les immigracions massives i els constants canvis de govern als països que en formen part. L’europeisme era sempre compartit per gairebé tothom. El que es qüestiona aquest cop és la mateixa idea d’Europa, atès que la pujada dels partits d’extrema dreta és un fet des de Finlàndia a Alemanya passant pels Països Baixos, França, Itàlia, Suècia, Hongria, Eslovàquia i Espanya. Tots els partits antieuropeus han crescut a redós d’una crítica furibunda contra el que anomenen la burocràcia exagerada de les institucions a Brussel·les, la seva aposta en contra de la immigració i també amb una complicitat amb la Rússia de Putin que des de fa molts anys està minant fins allà on pot l’esperit europeista dels més de 400 milions de ciutadans que formem part de la Unió.

Les eleccions nord-americanes aporten la novetat que els dos probables candidats voregen o superen els vuitanta anys i les seves capacitats són qüestionables. El president Biden pel deteriorament de les seves capacitats cognoscitives que hem observat tots, i l’expresident Trump per haver trencat tots els codis deontològics abans, durant i després d’ocupar quatre anys la Casa Blanca. La deriva autoritària del discurs de Trump es manifesta amb la seva retòrica tavernària, però també amb la seva simpatia i complicitats amb personatges que rebutgen la democràcia com a sistema de govern. Acaba de recordar que si els aliats de l’OTAN no compleixen els seus compromisos pressupostaris amb l’Aliança, encoratjaria Putin a fer el que li semblés amb els països europeus. Pot ser una de tantes carallotades a què ens té acostumats, però ja va demostrar que els vincles polítics, econòmics i militars amb Europa no són els de la tradició que han mantingut tots els presidents nord-americans des de Woodrow Wilson (1913-1921) fins a Barack Obama (2019-2017).

El món que pot sortir de les grans eleccions d’enguany té més càrrega autoritària que democràtica. Un món més confrontat internament i amb més mostres d’hostilitat envers els altres. Les guerres a Ucraïna i a Gaza en són exemples pertorbadors.