Sacres i profans

Tinc la sort de tenir amics que pensen que tenen el deure d’aportar al·licients culturals. Tots dos, en aquest cas, són gironins. Un és arquitecte; l’altre, saxofonista. En parlo aquí perquè tots dos, cadascun a la seva manera, són responsables de dues iniciatives que coincideixen el cap de setmana. En el primer cas, el primer amic és un dels impulsors dels Manaies de Sant Daniel, una associació civil i cultural que dedica els seus esforços altruistes a reflexionar sobre la fe (a través d’un cicle de conferències certament interessant) i, en el cas que ens ocupa, a divulgar la música sacra. El festival Stabat Mater, que comença aquest dissabte a la catedral de Girona, és el seu primer projecte d’envergadura, centrat tant en la consolidada tradició musical religiosa com en la voluntat d’oferir descobriments a partir de troballes, “tresors amagats”, en els arxius. En aquesta Quaresma hi haurà “famosos i eclipsats”, en tres concerts que tenen voluntat de convertir-se en una referència de primer ordre.

L’altre amic és l’ànima de la Selva Big Band, una formació amb més de trenta anys que emergeix de tant en tant (amb menys freqüència de la que voldríem) i que, a partir de la base del swing, de les grans orquestres dels anys cinquanta, versiona gent com Sting i els Beatles i incorpora la salsa al seu menú. Aquesta vegada toca Woody Allen, aquest diumenge, al Teatre de Salt. És a dir, la música que el cineasta ha triat per a les seves pel·lícules. Des d’aquell Gerhswin memorable de Manhattan fins a descobriments com I’ve Found a New Baby, de Palmer i William, per a Poderosa Afrodita. Allen no solament toca el clarinet, sinó que és un coneixedor exquisit dels compositors americans. Una delícia.

Tinc la sort de tenir amics que oscil·len entre el sacre i el profà. De fet, el que és sagrat, i això els ajunta, és l’entusiasme en acords que ens fan més savis o més feliços. O totes dues coses.