Un ‘kintsugi’ eclesial

Al Japó fa molt temps que usen una tècnica per arreglar fractures a la ceràmica que s’ha fet un lloc dins l’artesania de tot el món, creant un estil propi i un veritable art. Em refereixo a la tècnica anomenada kintsugi, que vol dir “reparar amb or”. Ben segur que deveu haver vist peces de ceràmica amb aquesta tècnica en algun indret. Un mètode, el kintsugi, que celebra la història de cada objecte fent èmfasi en les seves fractures en lloc d’ocultar-les o dissimular-les. El kintsugi dona una nova vida a la peça trencada, transformant-la en un objecte encara més bonic que l’original. Els convido que busquin a internet imatges de peces amb la tècnica japonesa i jutgin vostès mateixos.

El ‘kintsugi’ és la metàfora perfecta que em serveix per introduir i parlar d’un tema generat a partir de la publicació, fa uns mesos, d’un document vaticà que aprova i parla sobre la benedicció de persones “en situació irregular”. Un document que, malgrat que és un pas endavant per acollir tothom, porta implícit un gran PERÒ, el de la paraula irregular, que té un gran pes lingüístic i semàntic. Aquesta irregularitat fa que el document no sigui el pas de gegant que potser necessitaria l’Església catòlica per fer una acollida real, de tothom, al cent per cent, i sense matisos de cap mena.

En aquest document, titulat Fiducia Suplicans, i aprovat pel papa Francesc, es parla reiterades vegades de l’aprovació de beneir persones en situacions irregulars. Traduït en àmbit eclesial significa totes aquelles persones que no tenen una situació “regular” dins l’Església catòlica. Els mitjans de comunicació ho van focalitzar ràpidament en el col·lectiu homosexual. També el document parla, però, de les persones, per exemple, divorciades, separades, o que conviuen juntes sense casar-se. No ens enganyem, ens referim a un gran percentatge de persones “irregulars” en la societat. I per què em grinyola tant el terme irregular? Doncs perquè la vida no és mai regular, i em sembla un oxímoron en si mateix.

I si em fa mal d’ulls llegir la paraula irregular com adjectiu de persona o vida és perquè sé que el llenguatge construeix pensament i crea realitat. Potser si l’Església catòlica creu i busca acollir i beneir persones, caldria buscar alternatives a l’hora d’adjectivar conductes, persones i vides. L’últim que necessita una persona que ha viscut un trencament afectiu, del tipus i condició que sigui, és més estigma o etiquetes. I els gestos, com va afirmar Javier Solana, a la Universitat Blanquerna en la festivitat de Sant Tomàs d’Aquino, “tenen un valor incalculable”, igual que les paraules.

Així que tornem al Japó, i a la seva tècnica de reparació de la ceràmica, el kintsugi. El kintsugi és la metàfora perfecta per parlar de resiliència, perquè no només es repara l’objecte, sinó que inclús es torna més bonic, més fort, i més valuós. En sentit espiritual, també el podríem considerar com un art d’acceptació del dany, l’art de valorar que les ferides no s’han d’ocultar ni tampoc fer-nos avergonyir, sinó tot el contrari, sovint ens poden reafirmar la personalitat i ajudar-nos a ser més forts.

Què és, doncs, situació irregular o hauria de ser situació irregular dins l’Església catòlica? Aquelles persones que estimen sense condicions, amb fidelitat la parella, formant inclús famílies i establint valors humanistes, però que estimen el mateix sexe? No. Què és situació irregular? Aquelles persones que no van poder continuar un projecte de vida, es van separar amb dolor i dificultats, però han sabut refer-se i continuar una nova vida, estimant i establint un projecte comú amb un altre però sense passar per l’altar? No. Per a mi les situacions irregulars dins l’Església catòlica haurien de ser les d’aquelles persones que van ocultar durant anys delictes greus que tenien al seu abast aturar i no perpetuar; o aquelles persones que no han entès el primer manament de Jesús d’estimar l’altre com a tu mateix; aquelles persones també que deixen morir al Mediterrani persones innocents que busquen una vida millor; o aquelles persones que exploten els seus treballadors, menyspreen els seus veïns o maltracten les dones. Aquestes per a mi són les situacions irregulars de vida. I és per això que penso que durant segles la moral catòlica i cristiana única ha trontollat. No sempre aplicar una forma pautada per tothom funciona, i és quan les fórmules universals trontollen.

I com amb el ‘kintsugi’, potser ja és hora que l’Església catòlica, i la societat en general, comenci a valorar les ferides i fractures de vida “irregular”, i patenti un kintsugi eclesial universal.