Tribuna
Precisament
Si durant la meva llarga vida professional he conegut una bona persona, aquesta és el rector Gabriel Ferraté. Tenia el mateix percentatge de bonhomia que de murrieria, en el sentit més positiu de la paraula. Hi he pensat molt i no trobo com descriure aquesta qualitat tan seva. Potser hauria de dir astúcia, però no voldria que de cap manera s’entengués malament. En tot cas era una astúcia intel·ligent exempta de cap intenció de fer mal, la virtut de dir grans veritats sense ofendre, un gran sentit de l’estratègia i la tàctica, i sempre, des de la ferma intenció de fer les coses bé, de guanyar terreny no pel seu bé, sinó pel de les persones i pel país.
Amb aquesta murrieria astuta va aconseguir construir una universitat que no era ni pública ni privada sinó tot el contrari, com ell hauria dit, i el més important, que l’hi acceptessin, i aquí no podem oblidar que sense el conseller d’Educació, Josep Laporte, reusenc com ell, potser no hauria sigut possible. D’aquesta manera, la UOC es va forjar com una fundació amb majoria pública que avui, trenta anys més tard, encara seria un bon model a seguir si es volguessin transformar unes institucions d’ensenyament superior amb unes estructures arcaiques que les converteixen en unes entitats pesades i poc flexibles que xoquen amb les necessitats de la societat d’avui.
Feia temps que coneixia el rector Ferraté, però vaig tenir l’oportunitat de treballar amb ell a mitjans dels noranta en el grup de noves tecnologies del Catalunya Demà, una iniciativa de la Generalitat que pretenia reflexionar sobre el projecte nacional que tanta falta ens fa. Ell era president, en Miquel Barceló era el relator i jo, la secretària. Em va entusiasmar la seva manera de crear consensos i, al mateix temps, de gestionar corrents d’opinió que acabaven portant les coses cap al que creia que era innovador i un pas endavant per a modernitzar el país, fugint sempre de zones de confort. Un dia em va convidar a dinar. Em pensava que era per a discutir alguna cosa del grup, però em va explicar la UOC, el seu model pedagògic i com ell veia el futur de l’educació a tots els nivells.
Em va semblar tan clarivident i tan apassionant, que el projecte em va seduir des del primer moment. Una universitat que superava el temps i l’espai, una universitat catalana que podia arribar a ser una universitat global. Una universitat que permetria que persones que no havien pogut acabar els seus estudis, o que ni els havien començat degut a dificultats econòmiques, laborals o familiars, ho poguessin fer i que en cada acte de graduació, com vaig poder comprovar més tard jo mateixa, ens en donessin les gràcies. Em va encomanar tanta passió que li vaig dir que m’hauria agradat estudiar a la UOC, i em va respondre que no calia, que si volia tenia preparat un despatx per a treballar i un institut de recerca per a crear, l’IN3, l’Internet International Institute. I li vaig dir que sí amb gran entusiasme.
Quan vaig arribar a casa vaig comunicar que havia canviat de feina, que havia acceptat ser vicerectora de recerca de la UOC i que tindria l’oportunitat de treballar amb una persona excepcional. Em van preguntar quin sou tindria i vaig dir que no ho sabia, que no havia pensat demanar-ho, però que la feina que em proposava en aquell model d’universitat únic, pagava la pena. I van pensar que el rector Ferraté m’havia encomanat l’entusiasme i la seva particular manera de fer les coses, per passió i no per ambició. Quan l’endemà ho vaig fer saber al director general de l’aleshores Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, on era directora d’Estudis, Continguts i Relacions Internacionals, no em va creure, es va pensar que era una broma de les meves i em va respondre que tenia feina.
Treballar al costat del rector Ferraté ha sigut un privilegi que m’acompanyarà sempre, i si algú m’ho pregunta, no diré, precisament, la paraula que ell sempre feia servir quan volia fugir d’estudi i deixar desorientat qui li havia fet una pregunta que no volia respondre. Diré que és una d’aquelles persones excepcionals i escasses que et marquen per sempre. Descansa en pau, ja enyorat rector, i mira de trobar alguna manera de capgirar el curs d’aquest món mediocre, des d’allà on siguis.