Més sobre la salut

L’article que vaig publicar sobre el metge de capçalera ha interessat força gent, que ha coincidit en la frustració que constitueix no poder comptar avui dia amb aquest insubstituïble vetllador de la salut familiar; no poder comptar-hi, almenys, amb la profunditat i l’assiduïtat tradicionals.

Entre les comunicacions que he rebut, hi figura un llibre: El metge de capçalera en un nou sistema sanitari, que és un informe redactat per un grup d’estudi del gabinet d’assessorament i promoció de la salut del Col·legi de Metges de Barcelona (editorial Laia). Tot i que fer-ne un resum és impossible, transcriuré alguns conceptes que interessaran els lectors que m’han escrit.

En la medicina privada cada vegada es fa més corrent el fet d’acudir a un internista circumstancial, que pot fer esperar setmanes, o començar la casa per la teulada, sense cap fil conductor, anant d’especialista en especialista, a rebre atencions més que res tècniques i en general dedicades només a una malaltia concreta. Però les malalties mai no van soles a visitar-se, que sempre hi van persones. I les persones, qui les visita?

D’altra banda, els hospitals són bloquejats per problemes que l’assistència primària hauria hagut de resoldre, i una medicina de capçalera de qualitat seria comparativament molt barata. La prevenció i l’educació sanitària necessiten com a base una correcta medicina de família i de barri. Després d’analitzar els objectius de l’assistència i les funcions del metge de capçalera, els autors de l’informe veuen indispensable la creació d’un servei nacional de la salut –cal no confondre’l amb una organització tipus SOE– que reuneixi aquestes condicions: en primer lloc, una visió global dels problemes de la salut –amb una integració coherent, per tant, de totes les funcions sanitàries– i una articulació territorialment equilibrada dels diversos serveis; en segon lloc, la promoció i la reparació de la salut ha de ser un servei públic, finançat a través del sistema tributari; i, per tant, ha de ser gestionat democràticament amb la participació de la població i dels professionals de la sanitat.

Només així ens podrem aproximar a uns objectius bàsics, entre els quals: a) millorar la salut del país i elevar el nivell de qualitat dels serveis; b) garantir que tothom pugui accedir a aquests serveis en unes condicions d’igualtat; c) oferir unes condicions de treball satisfactòries per a tot el personal sanitari i no solament per a unes minories més o menys privilegiades; d) assegurar la màxima rendibilitat dels recursos per al conjunt de la població; e) equilibrar les exigències d’autonomia, iniciativa i llibertat dels usuaris i dels professionals, i les exigències d’igualtat, coordinació i eficàcia del sistema sanitari; f) alliberar l’exercici de la medicina de totes les connotacions mercantils que la degraden com a activitat al servei de l’home i la societat.

L’equip autor de l’informe creu que aquest servei nacional és tècnicament i econòmicament possible, però és conscient que el problema és polític i que la reforma sanitària pot seguir uns camins diferents. Quant a Catalunya, “sigui quina sigui l’autonomia sanitària que aconseguim, creiem que no serà possible la instauració d’un model de sistema de salut diferent del model del conjunt de l’Estat”.

Potser si tinguéssim també una “política de capçalera”…