Mirant endarrere

Segons les persones i les circumstàncies, mirar endarrere pot ser considerat bo o dolent. L’esperit “retrovisor” sol identificar-se, normalment, amb un esperit nostàlgic, i molt sovint pot interpretar-se com un símptoma d’envelliment, d’incapacitat de trobar en nous camins un sentit que doni satisfacció a la vida o a l’esforç.

En pocs dies he reunit quatre petites notícies que, d’una manera o d’una altra, són testimonis d’una tendència retrospectiva que es manifesta en camps molt diversos.

Es pot buscar en el passat una solució pràctica als problemes que ens planteja el present. Quan falla la química tornem a l’alquímia, quan falla la tècnica tornem a l’artesania. És el que ha fet un alemany, per tal de lluitar contra el cost de la gasolina i la contaminació que produeix. A força de proves i barreges s’ha elaborat el seu propi carburant, que conté aigua, alcohol i una substància que no ha volgut precisar. Diu que el resultat és òptim des del punt de vista ecològic i econòmic, i ves per on, el producte fa una olor que recorda el massapà. Contra la dictadura energètica monopolística ha posat en marxa una pastisseria energètica casolana. Com abans la gent es feia el pa i el vi, que mai no era exactament igual que el pa i el vi del veí. En el passat trobem la imaginació i la llibertat.

Encara pot sorprendre més un altre retorn al passat: l’administració nord-americana de la marina mercant ha encarregat a un expert un estudi sobre la rendibilitat dels vaixells mercants de vela, com a alternativa a l’augment constant dels preus del petroli. ¿Tornaran aquells majestuosos “clippers” a obrir camins de silenci en les aigües atlàntiques?

Ens convertirem realment en drapaires del passat? ¿Descobrirem que el passat que havíem llençat despectivament a la galleda de les escombraries és útilment recuperable?

L’home d’avui comença a interrogar-se sobre el sentit de la seva evolució, i aquesta tendència constitueix una de les bases de l’èxit turístic de les illes Galápagos. Aquestes illes són famoses per la seva fauna, que conserva veritables fòssils vivents. Cada vegada hi acudeixen més turistes, i el govern s’ha pres seriosament d’atendre amb les màximes facilitats els milers de curiosos que volen comprovar el passat de l’espècie humana observant amb els seus propis ulls els testimonis vivents de la teoria de Darwin.

L’excepció és França. Referint-se als esdeveniments de Còrsega, el primer ministre, Raymond Barre, ha dit que el moviment contra França era una “pruïja” autonomista. Hi ha gent que vol ignorar el passat. Còrsega ha estat ocupada al llarg de la història per tota mena de pobles, sobretot pels genovesos i els catalans: des del 1297 al 1458 l’illa va estar vinculada a la política catalano-aragonesa. L’esforç de Còrsega per aconseguir la seva independència fou aixafat per Napoleó I, i la “Còrsega francesa” encara no té dos-cents anys.

Voler assolir la pròpia personalitat no és, doncs, cap pruïja o “picoreta”–Barre utilitza el mot “prurit” en aquest sentit– que es pugui eliminar amb una pomada administrativa. Gireu els ulls al passat i podreu diagnosticar, monsieur, l’origen i la gravetat de la malaltia.