Restes del naufragi

Hi ha molts tipus de desferres. Les humanes fan mal al cor, en veure-les al carrer abandonades a la seva sort, sotmeses a la indiferència del ritme frenètic de la ciutat, oblidades per la incapacitat d’un sistema del benestar de donar-los aixopluc. Hi ha, també, els fracassos socials, col·lectius, on el tot no és per a tots sinó per a molt pocs, davant la impossibilitat de revertir aquelles dinàmiques que encimbellen els elegits, enriqueixen els privilegiats, i condemnen la resta al pou del neguit, al fred interior i l’angoixa del que serà de mi demà si no puc estirar el sou més del que ho faig, si avui ja no puc comprar el mateix que comprava ahir al supermercat, si demà ja no puc pagar el lloguer.

Hi ha, també, la resignació, com a matèria vital que hauria de ser rebutjada però que acaba convertint-se en l’anar passant, en l’engreix que necessita la maquinària mental per anar rodolant per l’escala sense prendre mal a cada un dels esglaons on hi pica l’ossada o hi rebot el cap. Tot plegat per acabar sent espectadors de les restes del naufragi en què la societat converteix allò que es proclama com a drets fonamentals. Conceptes jurídics, paraules que acaben trepitjades, rebregades, llençades indolentment per terra.

Així és com acaba aquests dies en l’espai figurat que sempre representa un escenari de teatre, en aquest cas el del singular espai de la sala Pangolí de Barcelona, l’anomenat dret a l’habitatge. El dret a tenir parets i un sostre que tot ho aixoplugui amb unes condicions raonables tirat per terra després que l’afany devorador del sector del ciment i la totxana s’ho hagi menjat tot, fins i tot els mateixos protagonistes del negoci. Pobres titelles del sistema voraç.

La crítica mordaç, intel·ligent, també una mica onírica, la fan, i no podia ser d’altra forma, dues creadores novelles, cara visible d’un grup de dones joves que han parit la dramatúrgia i el muntatge batejat amb el nom poètic de Traç. Com que el concepte joventut és als antípodes de la idea de la resignació, la Montse i la Marina no han volgut quedar callades i és a través del seu art escènic i musical que parlen amb la mordacitat amb què hauria de parlar qualsevol jove d’avui dia. I l’escenari els permet revoltar-se contra les frustracions i contra un sistema que els dificulta fer aquell pas tan necessari, que més que un pas és un salt al buit, com és el marxar de casa dels seus pares. Volar, en una paraula.

Però al petit teatre Pangolí res ni ningú s’envola. Tot acaba pel terra, trinxat, rebregat, metàfora de les dificultats reals que tenen el jovent d’avui dia per trobar un primer habitatge. Damunt l’escena es construeix un somni i es parla de somnis i d’il·lusions, però després tot es torna real, laberíntic, i els somnis s’aterren fins a desplomar-se.

Hi ha un altre somni de les joves creadores i intèrprets de Traç, el de poder continuar dedicant-se al noble art d’explicar històries en un teatre. Tot és un peix que es mossega la cua: si treballes guanyes diners i si tens diners pots accedir a un habitatge. La millor manera de poder fer-ho és que l’experiència que ara porten a escena rebi el suport del públic. És per això que demanen que es faci córrer que tornen a portar el muntatge a escena diumenge, dia 18, i el divendres 23. Dit aquí queda.