La sanitat i la llengua pròpia

Els usuaris de la sanitat catalana tenim problemes evidents per comunicar-nos amb alguns metges en l’idioma propi del país, i això ve de lluny. El degoteig de queixes per la negativa d’alguns professionals a atendre’ns en català i la contundència de les conclusions dels estudis més recents han portat finalment el govern de la Generalitat a moure fitxa. I és que les conclusions són preocupants: només un 48% dels metges empren el català en les consultes. I no només això. Segons el Consell de Col·legis de Metges, tres de cada deu metges que exerceixen a Catalunya no saben parlar el català i el 50% dels que procedeixen d’altres territoris de l’Estat no mostren cap mena d’interès per aprendre’l. Per intentar corregir aquesta situació, el Departament de Salut exigirà el nivell C1 de català a tot el personal que aspiri a una plaça, tant en centres públics com en centres concertats. Alhora s’impartiran cursos en línia en horari laboral per tal que els professionals arribats de fora puguin adquirir coneixements lingüístics en l’idioma propi d’aquest país. Dit amb altres paraules, es farà complir de manera estricta allò que ja estableix la llei vigent.

La primera raó que ens ha conduït a un panorama tan desolador, doncs, és que no hi ha hagut fermesa política a l’hora d’assegurar la immersió lingüística en un àmbit tan sensible com és el de la salut de les persones. I tampoc hi ha hagut eficàcia en subministrar les eines per tal que els professionals vinguts de fora tinguin facilitats per aprendre el català i fer-lo servir després amb els pacients. Es tracta d’un objectiu en què han de coincidir tots els esforços, començant pel dels metges i els col·legis professionals, és clar, que s’hi han d’implicar al màxim. Perquè el bon servei no consisteix només a disposar dels millors especialistes, els millors hospitals i el millor material. No n’hi ha prou amb anar revertint les llistes d’espera i les retallades d’inversió que en el passat recent van representar una dura clatellada per al sector. El bon servei implica també garantir els drets lingüístics de les persones, que han de tenir la possibilitat d’expressar els seus mals en la llengua pròpia.