El factor humà
Molts més que tres
Si avui és dissabte, en aquest racó de la premsa escrita toca parlar de Palestina i, a desgrat del que pensa i diu Gabriela Serra, que insisteix que la guerra no és una qüestió de números sinó de noms, de persones reals que hi moren injustament cada dia, toca parlar-ne una vegada més posant xifres entre les lletres. Una de concreta, el número 3, i una altra de difusa, mal·leable, que dona idea de quantitat en expansió, de cosa creixent: molts.
Gabriela Serra, Llum Mascaray i Martí Olivella van poder constatar ahir que la valenta acció de protesta que tots tres duien a terme des del dia 1 de febrer, deixant d’ingerir aliments i prenent només aigua, ha traspassat els murs de l’espai Migra Studium, on els han acollit, i ha fet pòsit. La denúncia que han fet de la gravíssima situació a Palestina i la complicitat de l’Estat espanyol que fa comerç d’armes amb Israel no és tan sols cosa de tres, sinó de més, de molts més, i ahir ho van poder constatar.
L’església de la Victòria, dins el recinte de Migra, una capella que és quasi com un secret amagat entre els carrers del nucli antic de Barcelona, es va omplir per donar escalf als tres activistes en el moment d’anunciar la fi del dejuni. N’eren molts; potser és el primer cop a la vida que tantes persones se citen en un lloc per veure com tres més ingereixen una mica de suc de poma mesclat amb aigua, que d’això va anar el trencament del dejuni. Com va ironitzar el Martí, els seus intestins estan en vaga i ara cal acostumar-los de mica en mica a la represa del trànsit dels aliments. Ahir va ser el suc i avui ja serà una poma.
És un exercici alimentari que gairebé és una metàfora del que pretenien els vaguistes amb la seva acció: fer que, de la inconsistència d’un líquid que s’escola aquí i allà, en neixi alguna cosa sòlida i que després es faci gran i ufana. És a dir, es tracta de convertir el suc en poma; la poma, en pomera, i, després, fer arrelar pels camps tantes pomeres com sigui possible.
I ahir, a l’església de la Victòria, hi va començar a arrelar alguna cosa. De fet, és un procés que ja s’ha anat produint al llarg dels quinze dies, ja que els vaguistes han rebut la visita de 400 persones i 200 grups han mostrat per escrit el seu suport a la iniciativa. També fins a 1.000 persones han enviat cartes al ministre per demanar-li que abandoni el comerç d’armes amb el govern de Jerusalem. I, finalment, una dada que no és una xifra, sinó una realitat: l’últim partit polític que els va enviar un representant va ser el PSC.
Potser encara donant voltes a aquesta visita que es va produir a última hora, Gabriela Serra va reconèixer que els vaguistes han quedat sorpresos que la seva acció hagi pogut “moure tantes coses”. I per aconseguir aquesta acció-reacció, aquest sumar gent a la causa, Serra va advertir que no es requereix fer “grans coses”, simplement “fer coses, tenir imaginació i fer-les”.
La seva intervenció, abans de passar a brindar amb els companys de vaga amb un got de suc de poma aigualit, es va acabar amb un bonic “visca la pau a Palestina!”. És un bon lema. La pau sempre al davant de tot, sigui a Palestina, Ucraïna o qualsevol racó d’aquest planeta tan adolorit per la sang i les guerres.