El retrat d’una generació

De tots els gèneres periodístics, no n’hi ha cap que se m’entravessi tant com l’entrevista. Per als lectors, és dels més agraïts, però dona una feinada de por: has de documentar-te sobre algú, has de sostenir-hi una conversa ni formal ni massa còmplice, has de transcriure fil per randa tot allò que t’hagi dit, has d’editar-ho en acabat, i després encara ho has de tallar perquè encaixi a la plana sense que el lector noti la muntanya que acabes de pujar i l’entrevistat reconegui en aquest eco llunyà una veu que se li assembla. Josep M. Muñoz ha hagut de fer aquest camí ingrat un munt de vegades per lliurar les entrevistes que ha publicat a L’Avenç al llarg de setze anys, una selecció d’onze de les quals ha reunit al llibre Les petjades de la memòria. Són entrevistes que et reconcilien amb el gènere, potser perquè l’extensió que ofereix la revista permet retenir allò que als diaris sovint queda fora: les transicions, les giragonses del raonament, els tics verbals de l’entrevistat, a vegades els canvis d’humor i fins la seva impaciència i la llum que declina rere la finestra. Aquests detalls són d’una intimitat deliciosa, com quan Muñoz demana a Núria Sales si treballa gaire i ella respon: “De tant en tant em ve algú a veure, alguna persona amiga, cosa que sempre és un plaer. I vet aquí.” Aquest “vet aquí” val un imperi, com la urgència d’Antonio Franco, ja molt malalt, per recordar-ho tot, per honorar els amics i els llocs, per fer un testament generós. Hi és tot això, en aquest llibre, i més encara: el retrat d’una generació de postguerra de la qual en poc temps, per desgràcia, no quedarà ningú per entrevistar.