Tribuna
L’homofòbia en l’esport
“La lluita contra l’LGTBI-fòbia en l’esport demana sensibilitzar els diferents agents de l’esport per promoure el tracte en un pla d’igualtat, per adoptar una actitud inclusiva que posi fi als mites que discriminen la participació del col·lectiu LGTBI en l’esport
El 19 de febrer se celebra el dia contra l’LGTBI-fòbia en l’esport. Una violència que neix del model cisheteronormatiu que també ha marcat la pràctica de l’esport i que ha imposat una única manera de viure, de sentir, d’expressar, d’estimar, de relacionar-se, d’identificar-se... En definitiva, de viure. I aquest model hegemònic que ha intentat simplificar una realitat que és fantàsticament diversa ha asfixiat durant anys i anys moltes persones, obligant-les a viure pseudovides. Vides limitades, mitges vides on massa sovint, per sobreviure, han hagut d’amagar qui estimaven, com se sentien..., en el fons, qui realment són, perquè ser diferent ha estat l’excusa perfecta per ser violentades. Per sort cada cop s’avança més en aquesta lluita, però encara queda molt per fer, especialment en l’esport, perquè és el quart espai on més agressions pateixen les persones LGTBIQ+.
Però deixeu-me que avui em centri especialment en la pressió a què estan sotmesos els homes gais en la pràctica de l’esport. I és que no és casual que en el terreny de joc, en un context social com el nostre amb un biaix patriarcal que imposa com han de ser els homes i les dones, es dirimeixi de manera molt evident, la masculinitat. I és que en l’esport històricament s’ha valorat de manera molt destacada (sobretot en aquells entorns molt masculinitzats com el futbol) la força física. Una característica clarament relacionada amb una masculinitat tradicional i heteronormativa. En aquest sentit, el terreny de joc ha estat un termòmetre de masculinitat, perquè allà també s’ha atorgat un valor extra als esportistes, situant-los al capdamunt de la piràmide, convertint-los en homes referents. Forts, resistents, valents... La pràctica de determinats esports dona bonus en el que podríem anomenar el “rànquing de l’heteromasculinitat”. I, per tant, ser gai et treu punts en aquesta competició, perquè els prejudicis de gènere, els mites, ens porten a pensar que els gais no són tan forts com els heteros i, per tant, no són tan bons, tan hàbils, tan capaços..., perquè en el fons no són tan homes.
De fet, Elisabeth Badinter ja assenyalava com s’havia definit la masculinitat hegemònica i es construïa en contraposició a ser nen, dona o gai. Per tant, segons la mirada més tradicional i heteronormativa, ser gai t’allunya de ser un “home de veritat”. I així t’ho evidencien. Agressions físiques, insults, humiliacions... Són les situacions que s’acaben denunciant (tot i que en un percentatge molt i molt petit), però no podem oblidar també tota una discriminació més subtil, carregada d’incomoditats, de fer-te sentir que no formes part d’aquell grup. Com una pluja fina, sentir que allà no hi tens cabuda, fet que pot acabar provocant que tu mateix te n’acabis allunyant. I això no succeeix només en l’edat adulta, sinó que des de ben petits, amb determinats comentaris, actituds, exclusions..., fan que et sentis diferent i, sobretot, aprens el que significa l’estigma. Amb tot plegat, és fàcil que se sentin rebutjats en l’esport i molts acaben abandonant la pràctica des de ben petits, perquè l’entorn esdevé un espai hostil ple de complicitats que hi participen activament o a través del silenci davant aquestes discriminacions. I aquests entorns (un 64,5% de l’alumnat de secundària ha estat testimoni de comportaments homòfobs) construeixen complicitat, facilitant les atmosferes asfixiants. I, a això, s’hi afegeix un problema estructural, la falta de referents. Perquè els miralls són necessaris per construir una realitat diferent, per pensar que allò també és possible, per visibilitzar realitats diverses. De fet, els homes que fan pública la seva orientació sexual i trenquen barreres socials, si bé sovint paguen un preu elevat en clau personal, suposen un avenç immens per a la col·lectivitat, perquè enderroquen murs per als que venen al darrere, per poder seguir avançant.
La lluita contra l’LGTBI-fòbia en l’esport demana sensibilitzar els diferents agents de l’esport per promoure el tracte en un pla d’igualtat, prevenint la reproducció d’estereotips sexistes o LGTBI-fòbics, per adoptar una actitud inclusiva que posi fi als mites que discriminen la participació del col·lectiu LGTBI en l’esport. També demana rebutjar i denunciar qualsevol tipus d’LGTBI-fòbia, amb un clar objectiu, crear entorns esportius segurs i inclusius, lliures de discriminació cap al col·lectiu LGTBIQ+.