Apàtrides, molts catalans?
La revista Sàpiens, en el darrer exemplar, inclou un reportatge sobre els apàtrides del món. De seguida s’hi fa evident que la majoria són els stateless –sense estat–, és a dir, aquells ciutadans del món que han estat expulsats d’un estat i/o que cap estat els vol acollir. Perquè, és clar, de pàtria, reconeguda o no, tothom en té, perquè tots som d’una o altra “terra dels pares”, i cadascú, sentimentalment, pot identificar-se –repeteixo: pot identificar-se– amb una pàtria. L’article, doncs, es refereix als que en la documentació política –DNI, passaport...– consten com a apàtrides, amb els problemes que això els comporta: sanitaris, educatius, el vot, no reconeixements diversos... I encara podem entomar l’apatrídia pel caient del que no té nacionalitat reconeguda oficialment, que cap nació –tornin a llegir-hi estat– el reconeix. Reflexionem sobre una altra mena d’apàtrides: aquells ciutadans que se senten i són d’una pàtria, però que no poden veure-la reconeguda en la seva documentació política perquè, si us plau per força, els n’han assignat una altra. Exacte, ja ho han endevinat: és el cas dels ucraïnesos, lituans, etc., que, en temps de l’URSS, tenien adjudicada obligatòriament la pàtria soviètica –de fet, russa–. Després d’unes dècades de ser oficialment patriotes russos, van recuperar, també oficialment, la pròpia, i ara mateix, en el cas dels ucraïnesos, segons com acabi la guerra patriòtica a què els ha abocat Putin, podrien tornar-la a perdre i esdevenir una altra vegada oficialment “patriotes” russos. Semblantment als catalans, si més no una bona part. Els ciutadans de Catalunya –expressió que va popularitzar el marquès de Terradellas–, se sentin patriotes espanyols o patriotes catalans, tots, són en el DNI i en el passaport de pàtria espanyola. Quant al biaix nacional, la mateixa cosa: en el món oficial tots els catalans són per força nacionals espanyols, encara que se sentin de nació catalana. Perquè hi ha nacionalismes i patriotismes d’apropiació, de retenció, d’absorció..., i uns altres de defensa i de supervivència. Encara que el senyor Joan Esculies (La Vanguardia, fa un mes) digui que tots els nacionalismes són iguals. El seu, per dir-ne un, és invasiu.
