Mirades
Un Pulitzer a la Casa de Cultura
Guanyar el premi Pulitzer és sinònim d’excel·lència, de reconeixement, de culminació en certs casos d’una carrera professional, sigui en el món de les lletres o del periodisme. No és fàcil conèixer premis Pulitzer. L’any passat, dins la Setmana dels Rahola, es va poder veure l’obra i les reflexions d’Emilio Morenatti, que l’havia guanyat el 2021 per les seves fotos de la pandèmia. Aquest any, avui mateix a les 12 h del migdia a la Casa de Cultura de la Diputació de Girona, es podrà conèixer de primera mà un altre premi Pulitzer de fotoperiodisme. No ens podíem imaginar el febrer de l’any passat que tres mesos després sis fotoperiodistes serien distingits amb aquest premi per la seva cobertura de la guerra entre Ucraïna i Rússia. I entre ells, altre cop Morenatti i Bernat Armangué, el convidat d’avui.
Bernat Armangué (Barcelona, 1978) és de Terrassa, tot i que ara viu a Madrid. Treballa per a l’agència Associated Press des de fa una vintena d’anys i ha ocupat la corresponsalia a l’Orient Mitjà, a Àsia del Sud i ara a l’Estat espanyol. El Pulitzer li ha arribat amb cinc companys més per la cobertura de la guerra a Ucraïna i especialment per una foto d’una dona ferida dins d’una ambulància. Abans havia estat guardonat amb premis prestigiosos com el World Press Photo, el Robert F. Kennedy Journalism Awars, tres premis Pictures of the Year International, dos Overseas Press club, el China Internacional Press Photo Contest, el Sigma Delta i el Manuel Chaves Nogales. Impressionant.
Al llarg dels anys ha estat testimoni de l’èxode rohingya entre las fronteres de Myanmar i Bangladesh, del conflicte entre Israel i Palestina i de la guerra de Líbia. Va ser al funeral de Nelsol Mandela i va cobrir el terratrèmol de Nepal. Però abans de tot això i de formar-se a la UPC va treballar pel Diari de Terrassa. Això ho té clar “una fotografia a Terrassa i una de la crisi dels rohingyes tenen en comú que has de saber explicar una història”. I també té clar que per fer bon periodisme és necessari posar-hi ganes, però també disposar d’infraestructura, és a dir, de diners. Defineix les seves fotos com “un drama humà darrere un altre drama humà”.
Avui Bernat Armangué serà a l’aula magna de la Casa de Cultura. Punts en comú. Fotografies i relats de dues dècades de conflictes serà el títol de la conversa amb la filòsofa, escriptora i periodista Mar Bosch. Els premis, assegura, li creen sentiments contradictoris. “Estàs content pel reconeixement professional, però no pots obviar que et premien per una història dramàtica, que voldries que no existís i t’agradaria no haver retratat.” Però per altra banda són positius “perquè si es mira els treballs premiats són projectes periodístics de denúncia i hem de recordar que aquesta és una de les funcions bàsiques de la nostra professió”. A Ucraïna i a casa nostra: “Necessites ser al lloc per fer la foto. Fer fotografies no et converteix en fotoperiodista, és la relació amb el subjecte, què ensenyes i què no, com tractes la imatge i el canal de difusió que tens el que defineix si aquella imatge té valor informatiu o no.” I cal ser estricte amb tu mateix i amb el teu codi deontològic, assegura.