Cinema israelià

Covava l’esperança de tenir ganes d’escriure sobre els resultats de les eleccions gallegues, però no és el cas. Així que faré atenció al fet que el festival de cinema israelià Seret s’ha celebrat de manera clandestina a Barcelona després que els Cinemes Girona renunciessin a acollir-lo, en haver rebut amenaces. Ho faré, de fet, per vindicar el cinema israelià, o almenys aquell que, des de fa anys, aborda la violència de l’estat israelià sense excloure la responsabilitat individual en la guerra contra els palestins; el tema religiós en la seva complexitat i sovint amb una mirada crítica cap al fonamentalisme jueu; la desigualtat socioeconòmica respecte dels palestins i també entre els mateixos jueus; el masclisme d’una societat amb uns valors que, arrelats en la mitologia sionista, exalten l’home entregat a la tasca del soldat, sempre disposat a l’agressió; la desmitificació de la construcció i la defensa del mateix estat israelià, etcètera.

Entenc l’existència del BDS, que apel·la al boicot, les desinversions i les sancions a l’estat israelià. Però si han boicotejat aquest festival potser han equivocat l’objectiu. Dic potser perquè ignoro les quatre pel·lícules programades, definides totes com comèdies, sense que això vulgui dir que blanquegin amb un somriure què passa a Israel i què hi fa l’estat. Crec que, en tot cas, hauria estat més interessant que reclamessin la projecció d’El genoll d’Ahed, una pel·lícula de Nadav Lapid que, tot i rebre el premi del Jurat en el Festival de Canes del 2021, pràcticament és inèdita a Catalunya. No crec que es pugui fer un discurs més demolidor, més irat i més desesperat contra l’estat d’Israel que aquell que hi fa un cineasta israelià que és un alter ego del director del film.