Compromís bancari

Si tot va bé, es compleixen els terminis, no hi ha entrebancs d’última hora i les parts compleixen el contracte pertinent, més de la meitat de municipis catalans que actualment no tenen ni sucursal bancària ni caixer automàtic tornaran a tenir-ne a partir del setembre. Al novembre, segons les previsions, el servei estarà plenament operatiu. Parlem de 503 d’un total de 947 poblacions i que representen 307.553 ciutadans i ciutadanes, la gran majoria gent gran. Poca cosa si ho comparem amb la superpoblada àrea metropolitana, on a ningú se li acudiria anul·lar de cop i volta l’accés als diners en metàl·lic. Com és habitual, segons on es concentri el negoci, la ciutadania pren una importància o una altra i ocupa un lloc preeminent, o no, en l’atenció de les entitats bancàries. La desaparició dels caixers automàtics i de la presència de sucursals a grans àrees del país ha estat la derrota social més significativa del sistema bancari, que a l’inici donava prestigi moral, però que ha acabat no compensant econòmicament. Ara tot són store –obertes, accessibles i transparents– on et reben en un sofà per comunicar-te que no compleixes amb els criteris per concedir-te la hipoteca o t’atenen de forma personalitzada per informar-te que t’han de cobrar noves taxes i comissions per gestionar els teus diners i treure’n el màxim benefici, també per a ells. Ara fa pocs dies una d’aquestes entitats bancàries ha estrenat un anunci on fa bandera de la seva presència a l’illa més remota del món i on parla de conceptes de proximitat i compromís amb el territori, a escala internacional s’entén, i amb la ciutadania, especialment pel que fa a la gent gran. La posada en marxa de les oficines bancàries mòbils als 503 municipis catalans, impulsada per la Generalitat, s’ha adjudicat per dos anys a dues entitats bancàries i amb un import anual de 990.920 euros. El cost del servei serà compartit entre el govern català i les adjudicatàries, però no s’especifica en quina proporció. Treguin vostès les seves pròpies conclusions.