De set en set
L’amor, l’abisme
La paraula que correspon a les XXXXXXXXXX no la puc escriure perquè no surt als símbols. És “paricula”, però amb l’accent circumflex al revés
L’amor és la droga més potent que hi ha. Ara, l’amor se’m representa com un manicomi deliciós on, en principi i per anar bé, només hi hauria d’haver dos pacients. El problema són les bodes i els budes. M’explico: parella deriva de parell, que vol dir dos. La paraula en català prové del llatí paricula, amb el significat d’un conjunt de dues coses, i especialment persones o animals, destinats a fer alguna cosa plegats. I sols. Però de vegades un estol de budes que van d’entesos en la matèria, personatges sense vida pròpia afamats d’opinar i d’intervenir en tot, es posen on no els demanen. Llavors la parella (de dos) sempre ha de lidiar amb aquests satèl·lits que no han estat convidats a la boda. En aquests casos, l’hemorràgia emocional està servida. I l’amor es transforma en un abisme per capítols, en una novel·la barata i mal escrita on els protagonistes es cansen de tanta bajanada aliena. Et poses rímel de mel per corregir la tristesa. Però res: els forasters continuen amb la seva tortura malaia de nen petit trastornat i egoista que vol cridar l’atenció peti qui peti. Aquesta gentussa és com un enterrament multitudinari: abusen dels meus nervis i pretenen que exploti. Però soc més forta que ells. I sobretot més llesta. Soc un animal que no conec. Com deien els poetes romàntics, entre Eros (l’amor) i Thanatos (la mort) només hi ha Pathos (el patiment). Mentre una parella mira de refer l’amor sense entrebancs ni collonades, la mort fa acte de presència inesperada i el patiment s’instal·la de cop i volta en un cor que l’únic que necessita és poder estimar amb llibertat.
